Amy, mite i naufragi

Amy, el documental que arriba aquest divendres a les pantalles espanyoles, ens planteja una pregunta inquietant: què es pot explicar de nou sobre una celebritat del segle XXI? Com la de tants personatges famosos de l'actualitat, la vida pública d'Amy Winehouse es va desenvolupar en prime time, amb el món sencer mirant-la. D'alguna manera, fins i tot la seva mort tràgica semblava prevista, predestinada, assumida amb antelació.

El pare de la cantant, Mitch Winehouse, no surt ben parat

En realitat, la nostra informació era escassa i incorrecta. Quan va morir, el juliol de 2011, es va pensar unànimement que “la pobra Amy” havia patit una sobredosi de drogues il·legals. Per a sorpresa general, la investigació forense va determinar que la causa immediata va ser una intoxicació aguda amb una droga legal: havia consumit una enorme quantitat de vodka.

Asif Kapadia, el director d'Amy , es va trobar amb un dilema molt propi del temps present: disposava de massa documents audiovisuals de la cantant, incloent molt material mai exhibit. El primer muntatge d'Amy durava tres hores i els pocs que el van veure asseguren que resultava desolador. En la seva forma definitiva, són 128 minuts i, de tota manera, encara deixa un sabor amarg.

El primer muntatge d'Amy durava tres hores i resultava desolador

Tècnicament, Kapadia tenia prou imatges i sons d'Amy perquè ella pogués explicar les seves vivències en primera persona. Però no bastava: allò va ser molt ràpid i ella mateixa no entenia l'aterridora experiència que va ser la seva professionalització, coincidint amb la seva entrada en l'edat adulta. La pel·lícula necessitava altres veus: amics, familiars, associats, doctors. I tots ells intervenen: l'abundància de filmacions d'Amy Winehouse permet que el realitzador eviti aquell tòpic dels documentals que és la successió de busts parlants.

Aquesta opció narrativa per part de Kapadia també té els seus perills. Amy ens submergeix en una vida tumultuosa sense permetre'ns ni repòs ni reflexió. Kapadia fins i tot reflecteix el que va poder sentir la Winehouse quan sortia al carrer, afusellada pels flaixos dels paparazzis i els focus dels equips de TV. Encara que s'esmenta la possibilitat que el seu telèfon pogués estar intervingut, no s'explora la relació —si escau, més parasitària que simbiòtica— entre els mitjans i els famosos als quals cacen. Sí que es retrata la crueltat gratuïta dels presentadors de televisió, aquells herois del talk show que escenificaven les maldats dels seus fabricants de gags.

La potència del muntatge d'Amy amaga, no obstant això, un clar repartiment d'herois i vilans. Mitch Winehouse no surt ben parat: el pare de l'artista es va presentar a l'illa del Carib on ella estava intentant recuperar-se… acompanyat per un equip de filmació, disposat a rodar un documental que es titularia finalment Saving Amy (Salvant l'Amy). Va ser Mitch qui va decidir que la seva filla no necessitava acudir a rehabilitació, que va inspirar de rebot la memorable cançó Rehab, però també va facilitar que els seus problemes creixessin.

Blake Fielder-Civil, el gran amor de la vocalista, queda retratat com un macarra, en tots els sentits de la paraula: els diners de la seva enamorada servirien per pagar el silenci del propietari d'un pub al qual Fielder-Civil i els seus amics van agredir, un suborn que li suposaria una severa condemna de presó.

La nova edat daurada del soul que va impulsar ‘Back in black’

Amy Jade Winehouse va arribar en una època bona per a les cantants femenines. Però ella tenia arguments de sobres per destacar al mercat. Primer, el seu eclecticisme natural: dominava la sensibilitat pop del Brill Building novaiorquès, podia cantar standards, mantenia el tipus davant músics de jazz, no li costava acoblar-se als ritmes jamaicans, fins i tot volia col·laborar amb rapers.

El segon, i potser no suficientment valorat: componia amb esbalaïdora facilitat, escrivint lletres crues i precises. A Amy, el documental que s'estrena avui a Espanya, s'inclou una entrevista novençana on lamenta que ara no hi hagi cantautors tipus James Taylor o Carole King. En realitat, encara que feia servir llenguatges diferents, ella aspirava a aquell grau de perspicàcia emocional i honradesa expressiva.

I el més evident: aquella veu, amb el seu pessic de soul de la vella escola, feliçment allunyada de manierismes. No pretenia ser una nova Aretha Franklin: era una noia de barri, beneïda per aquella capacitat britànica per absorbir músiques llunyanes, que utilitzava els seus ensenyaments per intentar explicar-se davant el món.

El seu exemple reverbera per tot el pop triomfal dels últims deu anys. L'impacte de Back in black va facilitar l'acceptació global de polits vocalistes londinencs com Adele o Sam Smith.

Gràcies a l'associació amb l'Amy, han prosperat els Dap-Kings, la banda oficial del segell Daptone; un dels seus productors, Mark Ronson, ha arrasat recentment amb Uptown funk, cantada per Bruno Mars.

No cal oblidar Raye Cosbert, el segon mànager, que va prendre la decisió fatal d'enviar-la de gira quan l'Amy estava fràgil, com si cregués que la carretera té virtuts salvadores per a artistes trencadissos. Ella es defensava perfectament en directe però les seves actuacions massives van coincidir amb els seus moments de debilitat; li va tocar bregar amb públics enverinats, que potser esperaven secretament veure-la fer el ridícul.

Per contra, el paper de guardià paternal recau en Nick Shymanksy, primer representant de l'Amy. Encara que, quan ja tot ha passat, qualsevol pot assenyalar els errors. També queda bé la seva discogràfica Universal Music, la qual cosa era previsible: la multinacional ha finançat el projecte del documental.

Sensible a la seva mala reputació, la indústria musical s'ha mogut amb peus de plom al voltant d'Amy: el mes passat, l'actual cap d'Universal Music al Regne Unit, David Joseph, assegurava haver destruït les maquetes i altre material inèdit seu, per evitar que en el futur surtin discos fluixos o els anomenats desenterrats, on es posa nous fons instrumentals a pistes de veu. Amb tots els respectes, costa de creure; a més, de tot el que s'ha gravat per una figura important se'n fan múltiples còpies.

En general, es podria afirmar que Universal no va cedir als seus pitjors impulsos a l'hora de vendre la música de l'Amy. Va acceptar que ella no tenia prou energies per intentar conquistar el mercat discogràfic més important, el dels Estats Units. Va treure edicions correctes ampliades dels dos àlbums que va publicar en vida, Frank i Back to black. Com a discos pòstums, només ha editat Lioness: hidden treasures (2011) i Amy Winehouse at the BBC (2012).

El que no s'arriba a explicar a Amy és la complexa naturalesa del joc en el qual ella va destacar. Sense menysprear el seu immens talent natural, era un producte de la prodigiosa pedrera pop britànica, amb les seves acadèmies especialitzades i els seus hàbils mecanismes per conrear projectes vendibles.

Als 19 anys, sense haver gravat, l'Amy va rebre 250.000 lliures en concepte d'avançament de drets d'autor per les seves cançons presents i futures. Es va moure seguidament en la primera divisió del negoci musical, treballant amb productors basats als Estats Units, alhora que es beneficiava del clima creatiu del barri londinenc de Camden, on participava en jam sessions sense cridar l'atenció.

No obstant això, malgrat tota la seva potència econòmica, la indústria musical no té un Departament de Salut. Era evident que alguna cosa no li anava bé, a l'Amy. Encara que les cases de discos no sabessin dels antidepressius o dels episodis de bulímia juvenil, a simple vista resultava aberrant el seu aprimament, la seva transformació física: aquella noia angulosa semblava obstinada a encarnar la versió 2.0 de les integrants de les exuberants Ronnettes. Seguia practicant la dieta romana: menjar fins a afartar-se i després vomitar.

La cantant va rebre 250.000 lliures amb 19 anys per drets d'autor

Podem acceptar que Amy Winehouse fos víctima dels models dominants de bellesa, que quedés damnificada per una relació tòxica. Veient el documental, ens sorprèn encara més saber que la seva baixa autoestima s'aplicava fins i tot als seus extraordinaris poders per compondre i cantar. És l'única cosa que avui ningú posa en dubte.