Recerca exprés d’una Carmena catalana

L’esquerra que va triomfar a Barcelona busca el seu personatge ‘no polític’ per repetir a Catalunya l’èxit d’Ada Colau. Analistes propers al món progressista català asseguren que encara hi ha temps per trobar la persona adient i obtenir un resultat com el que auguren les enquestes. El model més citat és Manuela Carmena, l’alcaldessa de Madrid.

Les dues llistes que obtindrien més escons el 27-S estan en construcció quan queden menys de 80 dies per a les eleccions. Els dos projectes encara no saben amb quines forces comptaran –Procés Constituent és el dubte en el cas del front de les esquerres alternatives–, però a favor de l’aliança d’ICV-EUiA amb Podem juga el factor de saber quin model han de reproduir: el de Barcelona, o el de Madrid. Gemma Galdon, membre de l’executiva de Podem, afirma que “no és imprescindible reproduir el model Barcelona en Comú. Manuela Carmena ha estat una bona candidata sense ser un personatge mediàticament present fins poc abans de les eleccions”. Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la UAB i promotor de Guanyem Barcelona, confirma que Colau va tenir un any per consolidar la seva candidatura i que la situació actual requereix un model similar al que va projectar Carmena: “Hi ha menys temps i ha de ser algú que sigui sòlid, que es faci conegut en poc temps, amb capacitat de diàleg”. Subirats afegeix que és normal que les dues llistes que pretenen ser hegemòniques estiguin aprofitant fins al final la seva construcció: “Els que ja ho tenen clar són els que no aspiren a una posició hegemònica”.

Berta Barbet, politòloga i editora del grup d’anàlisi polític Gerrymandering, considera que “sense una Ada Colau, el model és una Carmena, és a dir, algú no conegut però a qui fàcilment se li pot construir una història”. Kate Shea Baird és experta en comunicació política i va treballar per a la campanya electoral de Barcelona en Comú. En preguntar-li pel poc temps que queda per aconseguir un cap de llista prou conegut i sòlid, Shea Baird també esmenta el cas de Madrid: “Les experiències d'Ara Madrid i d'altres candidatures guanyadores del nou municipalisme el 24-M, han mostrat que, mobilitzant la gent al carrer i a les xarxes, es pot donar a conèixer candidats molt ràpid”. Shea Baird destaca que en el moment actual “és imprescindible tenir en compte la potència dels nous lideratges femenins. Les dones del nou municipalisme s'han convertit en un símbol visible de canvi que emociona i mobilitza l'electorat”. Subirats confirma que en el cas de plantejar-se una decisió entre dos candidats amb característiques similars, la balança s’hauria de decantar a favor d’una dona “perquè representa més renovació”.

Els analistes qüestionats coincideixen que un ‘independent’ és l’opció més convenient per encapçalar l’experiment. L’únic que no hi està d’acord és Jordi Mercader, exdirector de comunicació de la Generalitat amb Pasqual Maragall: “Ser independent comença a estar electoralment sobrevalorat i és una mica desconsiderat amb els militants de partit. Si generalitzem i ser independent és un plus, els partits, els vells i els nous, quin sentit tenen?”. Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la UAB i exdirector de Participació Ciutadana de la Generalitat amb el tripartit, també afegeix suspicàcies pel que fa al concepte d'independent: “No m'agrada aquesta referència entre mítica i virtuosa als "independents". Tots tenim posicions, compromisos i idees. més que un idependent jo pensaria amb el perfil de la persona: amb una trajectòria que ofereixi garanties de rigor i honestedat, amb un compromís clar amb les esquerres i amb capacitat de diàleg”. Brugué afegeix que el lideratge de la llista no ha de ser d'un fort personalisme: “es requereix un lideratge més horitzontal que vertical, més aglutinador que director”.

Mercader veu Joan Coscubiela (ICV-EUiA) més bon candidat que Albano Dante Fachin (Podem) i Teresa Forcades (Procés Constituent) perquè “potser està més identificat arreu de Catalunya”. El mitjà digital Crític ha publicat aquesta setmana una llista de potencials candidats de consens, entre els quals hi ha dos noms que han sonat amb insistència a les travesses, l’eurodiputat Ernest Urtasun i l’exregidora de Ciutat Vella Itzíar González. Mercader considera que Urtasun seria un bon candidat “per renovar l’esquerra clàssica” i de González apunta que “té un perfil molt limitat a Ciutat Vella i a una determinada visió antisistema”. Subirats admet que el seu nom ha aparegut en el debat per ser cap de llista però s’autodescarta. Subirats afirma que no s’està jugant amb el temps, esperant que la llista unitària de l’independentisme agafi forma: “No hi ha la lògica de mirall”.

Els experts consideren que l’opció d’un lideratge compartit per dos o tres noms al mateix nivell de protagonisme és molt difícil d’aconseguir. Barbet és la qui ho veu més factible, tot i que fa ressaltar els problemes que hi podrien haver a l’hora de coordinar discursos i, sobretot, de decidir els participants en debats i entrevistes. Mercader ho descarta sense embuts: “Les eleccions necessiten un lideratge clar. L'elector ha de poder associar una oferta amb un candidat. Les coalicions, com més plurals, participatives i diverses són més aposten pel personalismes dels líders, només cal veure Podem i Iglesias o Barcelona en Comú.” Galdon, propera al fenomen d’Iglesias, ho confirma: “La gent no confia en col·lectius sinó en persones. La virtut la transmet una cara. Una manera de fer. Pot ser injust i parcial, però la gent demana poder mirar una cara quan vota. Personalitzar l'esperança”.