Victòria nacionalista

Dia 28 d'octubre del 1940. Gelós dels fulgurants èxits militars que el seu aliat Adolf Hitler ha collit durant el semestre anterior a l'Europa occidental, Benito Mussolini accentua les seves apetències d'hegemonia balcànica i envia a Atenas un ultimàtum: en el termini de 6 hores i com a prova de la seva neutralitat, Grècia ha d'autoritzar l'exèrcit italià a endinsar-se al país hel·lè i ocupar “defensivament” els punts estratègics que cregui necessaris, sobretot a la costa jònica.

El receptor del missatge de Roma és el general Ioannis Metaxàs, que amb la benedicció del rei Jordi II ha instaurat el 1936 una dictadura feixista que pretén impulsar l'anomenada tercera civilització hel·lènica sobre un país arcaic, endeutat i famolenc: el PNB per habitant és un 10% del britànic, i les calories disponibles per a un grec amb prou feines arriben al 25% de les que pot consumir un anglès... I, no obstant això, el dictador Metaxàs respon al Duce amb un NO rotund, amb el suport de la societat grega en bloc, incloent els perseguits comunistes del KKE. Encara avui, el 28 d'octubre (l'Epétios tu Oji o Aniversari del No) és festa nacional a Grècia, i sens dubte a aquest dia es referia Alexis Tsipras en la seva arenga final de divendres passat a Syntagma, quan va instar la ciutadania a “dir una altra vegada no als ultimàtums, que de vegades es converteixen en un bumerang”.

El de Mussolini ho va ser. Des d'aquella tardor i fins al març següent, els esparracats combatents grecs van humiliar les divisions italianes a les muntanyes de l'Épiro i Albània, fet que va inspirar a Winston Churchill aquelles belles paraules: “Ja no hem de dir que els grecs lluiten com herois, sinó que els herois lluiten com grecs”. Després, l'abril del 1941, es va produir la invasió alemanya, pòrtic d'una ocupació atroç que, no obstant això, va galvanitzar encara més el patriotisme i l'esperit de resistència.

Els euròcrates de Brussel·les, en la seva negociació amb Grècia, van menysprear el factor orgull nacional, potser perquè són incapaços d’entendre res que no sigui quantificable en les xifres de l’Eurostat

Amb això del nacionalisme passa que, mentre els uns s'emporten la (mala) fama, tots carden la llana, i els grecs, entre els que més. Però no només els “nacionalpopulistes d'extrema esquerra” de Tsipras i els ultres antieuropeus, sinó l'arc polític sencer: no van ser governs de Syriza, sinó respectables i europeistes gabinets del Pasok i de Nova Democràcia els que, des del 1991, han posat tota mena d'obstacles al reconeixement internacional de l'antiga Macedònia iugoslava. I això apel·lant a plets simbòlics (la disputa pel Sol de Vergina!) i querelles nominals (“Macedònia és un nom grec”) que tothom qualificaria de ridículs si no els abanderés un Estat sobirà, aquell artefacte que –segons el parer d'alguns– no serveix per a res...

Els euròcrates de Brussel·les, en la seva negociació amb Grècia, van menysprear aquest factor –l'orgull nacional, el nacionalisme–, potser perquè són incapaços d'entendre res que no sigui quantificable en les xifres de l'Eurostat. I Alexis Tsipras ha sabut capitalitzar aquest sentiment per enfortir el seu lideratge i sumar suports que van molt més enllà de l'electorat de Syriza. Però, per sobre dels seus efectes polítics interns, el resultat categòric del referèndum grec suposa un revés sever per a tots els fetitxistes de l'statu quo.

Em refereixo a aquell nodrit cor d'endevins –nodrit i sorollós, sobretot, al sud dels Pirineus– que, des de fa diversos anys, no es cansen de repetir la mateixa cantarella: “Si els escocesos voten per la ruptura del Regne –deien l'estiu passat–, automàticament sortiran de la Unió Europea”; “una Catalunya independent quedaria automàticament fora de l'euro i de la UE”; “i en aquest cas –afirmen els més apocalíptics– seríem com Kosovo, o com Somalilàndia...”.

Doncs bé, la ciutadania grega li va fer diumenge passat una rotunda botifarra al diktat del vèrtex de la UE. I, no obstant això, no sembla que, des del dilluns 6 de juliol, s'estigui complint la doctrina García-Margallo i Grècia vagui per l'espai sense cap reconeixement ni ancoratge. Tampoc fa l'efecte que el no hel·lè suposi l'expulsió automàtica de l'eurozona, ni la tornada fulminant a la dracma, ni...

L'escenari postreferèndum no és fàcil. Però, encara que Grècia suposi només el 2% del PIB de la UE (més o menys, com Catalunya), tot fa pensar que tant les institucions europees com Atenes ho afrontaran negociant. Les dues parts tenen molt a perdre, i totes dues respecten el resultat d'un vot democràtic.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.