La pel·lícula maleïda de Fernando Fernán Gómez ressuscita a les sales

Fernando Fernán Gómez va morir pensant que El mundo sigue, una de les seves pel·lícules més ambicioses, mai s'havia vist en una sala comercial. En realitat, gairebé va ser així, perquè acabada el 1963, només es va estrenar al cinema Buenos Aires de Bilbao un 10 de juliol de dos anys més tard, i d'amagat. “En realitat”, explica un dels seus amics, Luis Alegre, “ja ho sabia. Pilar Bardem va debutar en el film amb un petit paper [de model, just al que es dedicava fins llavors], i va preparar molt bé la prova, llegint-se la novel·la homònima del 1954 i sabent amb detall la vida de l'autor, Juan Antonio de Zunzunegui. Quan va arribar a la prova, va començar a parlar i va dir: ‘El llibre de Zunzunegui...’. I Fernando va deixar anar: ‘Mai estrenarem. Aquest que has anomenat porta mala sort”.

Malgrat aquesta creença, o rient-se'n, el cineasta estava obsessionat a adaptar la novel·la. Quan Gabriel Arias Salgado era ministre d'Informació i Turisme, no va aconseguir convèncer la censura. Però quan el va substituir Manuel Fraga, es va obrir una mica la mà amb l'arribada a la Direcció General de Cinema i Teatre de José María García Escudero. Esclata el Nou Cinema Espanyol, que devasta amb la seva crítica social. “Fernán Gómez estava convençut que El mundo sigue connectaria amb el que demanava el poder. Va ser molt ingenu”, recorda Alegre, que incideix en el fet que el director va invertir tots els seus estalvis en la producció, “i va acceptar tota mena de treballs alimentosos en teatre i cinema per aconseguir fons; va ser molt brutal que no aconseguís estrenar”.

Hi va haver una altra persona que va plorar el menyspreu: Gemma Cuervo, que interpreta una de les dues germanes protagonistes, la de moral més àmplia però més bon cor. “Hauria estat la pel·lícula que m'hauria impulsat. Va truncar la meva carrera cinematogràfica. Sí, després vaig fer molt teatre i televisió, però un personatge protagonista com aquest a la gran pantalla no el vaig repetir mai”. L'actriu va veure El mundo sigue en el seu moment. “Però no recordo quan i on. Això sí, manté la seva grandesa”.

A l'actriu li fascina la seva actualitat: “Parla de misèria moral, de podridura, d'avarícia... Però és que és el que envoltava el nostre país en aquell moment, tant a Madrid com a Barcelona i altres ciutats, era així. La meva generació va viure aquell ambient”.

El mundo sigue va ser apartada i destrossada per la censura. Beu del millor neorealisme italià, “un cinema que va influir molt en Fernando, en Azcona, Bardem i Berlanga”, apunta Alegre, i el seu cordó umbilical la uneix amb Rocco i els seus germans: famílies destrossades a la ciutat, una obsessió per un honor que només porta gana, i moltes notes d'histerisme en els moments més tràgics. Rodatge en exteriors. Melodrama en estat pur. Per primera vegada al cinema espanyol es veu en pantalla com és el Madrid popular, el del barri de Maravillas (avui Malasaña i Chueca), el que costa una beguda en un bar, el que es guanya amb una travessa de 14 encerts i fins i tot es parla de la possibilitat d'un avortament. A la pantalla, dues germanes, encarnades per Lina Canalejas i Gemma Cuervo, es deixen com un drap brut, davant els ulls dels seus pares. A la resta del repartiment, un immens Fernán Gómez, Agustín González, Fernando Guillén (marit de Cuervo), Milagros Leal, María Luisa Ponte, i en petits papers, Pilar Bardem i Marisa Paredes.

Del rodatge en exteriors, Cuervo en rememora: “Sabíem que estàvem davant una gran obra. Ens ho vam passar molt bé i vam estar molt concentrats en el guió”. Tant l'actriu com Alegre assenyalen: “Fernando era modern en el seu caràcter i el seu art, i molt feminista”. La primera explica: “Per primera vegada veiem el que significava ser dona en aquells anys, com si fóssim objectes”. Alegre remata: “A Fernando li agradaven molt les dones, i les respectava més”.