L’oculista de consciències

"Vaig triar el cinema, que ofereix el món i la bellesa, i també les paraules: crec que em permet esplaiar la meva fúria", va escriure el director i escriptor cambodjà Rithy Panh en el seu llibre L'eliminació, oferint així la seva visió sobre com exorcitzar el dolor per la mort de la seva família durant el règim dels Jemeres Rojos de Pol Pot. Ho va fer amb pel·lícules com S21: la máquina roja de matar i La imagen perdida, i alguna cosa semblant deu haver pensat el codirector anònim de La mirada del silenci, que amb la mà mestra del nord-americà Joshua Oppenheimer aborda el genocidi veí d'Indonèsia, el 1965, amb els seus perpetradors encara al poder, d'aquí l'anonimat.

A través de converses directes amb els executors del seu germà, amb la càmera d'Oppenheimer com a testimoni, aquest home rabiós per dins, però en calma per fora col·loca els botxins de la seva família davant la seva mirada. I arriben les revelacions, els nervis, l'angoixa, fins i tot les amenaces. Aquí hi ha els impulsors de les matances, els guardes que van col·laborar, els executors físics, els que van mirar cap a una altra banda, i fins i tot els que van riure les gràcies. Sí, com en el fantasmagòric musical de la barbàrie The act of killing (2012), l'anterior pel·lícula d'Oppenheimer sobre la mateixa massacre, hi ha gent que fa acudits davant l'objectiu explicant com van ser les matances. L'abjecció de l'home no té límits. Mentrestant, els plans nocturns, els interludis i la subtilitat de les transicions entre entrevista i entrevista, captant els llocs de la tragèdia, el seu alè i el seu vòmit del record, atorguen una atmosfera d'atroç recolliment, gairebé espiritual. De manera que Oppenheimer i el seu valentíssim company, amb la metàfora de l'optometria pel mig, elaboren no només un brutal examen de consciències en directe, sinó també una extraordinària experiència sensorial al voltant de la desgràcia que de vegades suposa formar part de la raça humana.