Benaurats els qui...

No és el mateix amenaçar amb el present que amenaçar amb el futur. No se li plantegen problemes argumentatius idèntics als qui utilitzen el vot de la por amb l'objecte que no es produeixin determinats canvis polítics que als qui pretenen promoure'ls, espantant amb els perills de no dur-los a terme. Però la por, per definició, té a veure amb el que és desconegut, és a dir, amb el que encara no existeix però percebem com a amenaçador. Si apliquem aquest principi a la política catalana comprovarem que el recurs de la por no és monopoli exclusiu de cap sector. És cert que durant bastant de temps es va atribuir en exclusiva als qui rebutjaven la deriva que estava seguint el procés, però qualsevol observador atent del que passa a Catalunya comprovarà fàcilment que no és així.

En tot cas, existeix una diferència fonamental entre totes dues perspectives. Perquè qui situa en el futur les amenaces (assenyalant, per exemple, les desastroses conseqüències socials i econòmiques d'una hipotètica independència) en certa manera es veu alliberat de la càrrega de la prova: en té prou, perquè l'argument resulti eficaç, que els perills que creu veure en l'horitzó semblin versemblants. Qui, per contra, sosté que el que de debò hem de témer és el que ja hi ha, la realitat que s'està vivint, queda obligat a mostrar quins aspectes concrets s'han convertit en literalment insuportables, fins a l'extrem que arriben a constituir un autèntic perill per a la supervivència (com a poble, país o comunitat) i justifiquen córrer el risc d'endinsar-se en terrenys ignots.

Però els avantatges i els inconvenients d'aquestes dues formes d'argumentar canvien de signe si en comptes de referir-nos a la por ens referim a la il·lusió. Efectivament, qui desactiva la por al present en certa manera desactiva també, en contrapartida, la il·lusió per un futur diferent: quin sentit tindria invertir les nostres energies a transformar el que hi ha si això, al cap i a la fi, tampoc és tan dolent? En paral·lel, qui ha aconseguit convèncer els seus conciutadans que la situació actual ja és extrema, tal com, per exemple, la descrivia el govern de la Generalitat en el memorial de greuges Crònica d'una ofensiva premeditada, fet públic aquesta mateixa setmana, li convé no demorar-se gaire en aquesta fase de l'argumentació (no fos cas que es descobrissin les fal·làcies, distorsions i exageracions de la seva catastrofista descripció del realitat) i apel·lar com més aviat millor a la il·lusió per sortir del que s'ha dibuixat sumàriament com un infern.

En aquest lloc precís és on sembla que estem situats a Catalunya en aquest moment. Ara toca “engegar el turbo de la il·lusió”, per utilitzar l'expressió del mateix Artur Mas. Curiosa i reveladora metàfora del que sempre es va negar: que hi ha una maquinària propagandística que s'activa o desactiva, s'accelera o es frena, en funció dels canviants interessos del poder polític (en aquest cas, interessos directament electorals).

Arribats a aquest punt, el quid de la qüestió podria substanciar-se en la pregunta per l'element que pot galvanitzar tota aquella il·lusió que se suposa endormiscada últimament. Fa uns mesos aquest element el constituïa l'anomenat "dret a decidir" però, de manera certament sorprenent, aquest eslògan eficaç sembla haver estat arraconat pels mateixos promotors. Fins al punt que, tenint en compte l'evolució que dels esdeveniments en les últimes setmanes, resulta difícil treure's de sobre la sospita que ells no van voler conèixer mai les opinions de la ciutadania, ni tampoc que satisfés una incontrolable compulsió per votar. Només així s'entén la desimboltura amb què els mitjans públics catalans (i els privats d'ordenança) han passat a denominar el que abans era només el "procés" (adornat amb conceptes difusos com “la plenitud nacional”) directament com "procés cap a la independència".

En el fons, què voleu que us digui, preferiria pensar que el que passa és que alguns han canviat d'opinió, perquè en aquest cas se'ls podria aplicar una benaurança que m'acabo d'inventar i que potser es podria formular així: benaurats els qui canvien d'idea, perquè algun cop en van tenir una.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.