Vinçon i els cocodrils

No vessaré llàgrimes per Vinçon. Ja se n’han vessat moltes, tantes que potser la botiga de disseny ha tancat per saber quantes en són, deixant-se morir lentament, desafiant el sentit comú i fins i tot l’elegància que se li suposava: entrar fa un mes a Vinçon era assistir a una mort per extinció. Una mort lletja i en directe. Calia?

Aquesta és una història barcelonina exemplar. Ensenya com funciona la ciutat. Les històries així no són morals ni immorals, sinó un motlle que serveix per explicar què ha passat a Vinçon o què està passant al Macba. Permeten entendre més “la” ciutat, o sigui, les elits, els rics. I els rics són difícils de documentar. És fàcil documentar un pobre, que sempre maldarà per explicar la seva història al primer que l’hi pregunti. El pobre només té la seva història, per això n’ha de fer filigranes, que de tan antiga com és no interessa a ningú tret que siguis de la PAH i ara coneguis personalment l’alcaldessa. Però el ric té diners. I els diners no volen soroll.

Per això és tan interessant el final de Vinçon. La seva història ha caracteritzat de manera reiterada els estaments que dirigeixen i propaguen el gust a Barcelona. Figura que Vinçon ha estat des dels primers 70 un dels pivots d’aquest gust. Mireu la historiografia relativa al disseny barceloní des d’aleshores i hi trobaran Vinçon per donar i per vendre. Ara mateix, algunes de les coses que no s’han liquidat (si és que es pot dir amb propietat que Vinçon ha fet liquidació d’estocs) passaran al Museu d’Història de Catalunya –el gran rètol de neó vermell de la façana—i d’altres al Museu del Disseny. Que bé. Tot sigui per la història, amb h minúscula i amb h majúscula.

Però vegem la intrahistòria. Sense fer una investigació exhaustiva, em jugo el sou que no cobro que la majoria dels clients “naturals” fa molt que van abandonar Vinçon. Segur que hi ha més coses de Vinçon en llars de sous mitjans que de sous alts. Per diverses raons que miraré d’explicar a continuació.

Els pijos i rics barcelonins no són gaire moderns i si ho són, no els agrada comprar-se les coses a Barcelona. Menys encara de la Diagonal avall. Prefereixen fer-ho en qualsevol altre lloc, Milà als setanta o Nova York als vuitanta o vés a saber quina ciutat han triat després, que en aquests afers servidora no té prou informació. Conec, en canvi, prou botiguers del ram de Vinçon per saber com n’és, de difícil, que un barceloní ric els compri res, tan difícil com allò del camell i el regne del cel.

Els pijos i  barcelonins rics no són gaire moderns i si ho són, no els agrada comprar les seves coses a Barcelona

En paral·lel, Vinçon es va presentar sempre com una botiga cara, exclusiva. Ho ha estat en molts dels seus productes. Però no posava marges alts. Si els preus dels seus productes eren cars era perquè s’ho valien.

Per contra, Vinçon va amagar sempre que, de tota la vida, tenia molt bons productes a bon preu. Això sí que ho sé per experiència pròpia, no entro en detalls perquè aleshores sí que em posaria a plorar i no pas llàgrimes de cocodril. Enguany mateix hi he comprat força: Vinçon es va dignar a fer rebaixes d’hivern (diria que només n’ha fet dues al llarg dels anys, fer rebaixes els devia semblar ¿vulgar?). Per trobar-hi coses interessants a bon preu i duradores, només calia entrar pel carrer Provença. Però Vinçon no ho publicitava, mai va fer res per reconèixer que els seus clients no eren els rics sinó la classe mitjana educada.

La crisi va fer fora de Vinçon la classe mitjana tant com la mateixa botiga: Vinçon, indolent, no va cuidar els seus clients de debò, ara tampoc. ¿El circ turístic del passeig de Gràcia s’ha menjat Vinçon? Permetin que en discrepi. Vinçon s’ha matat sola, sense adonar-se que al voltant no hi ha només botigues per al turisme sinó també per als usos que la gent fa de casa seva en època de crisi. S’ho ha mirat apàtica, renunciant a liderar el disseny en temps d’emergències: la gent menja més a casa i s’emporta menjar a la feina (si en té) i així han sortit les botigues pertinents. Ja no cal anar a Ikea. Coses útils, boniques, duradores, a bon preu. L’estovalla individual que buscava l’últim cop que vaig anar a Vinçon per completar les anteriors que l’hi havia comprat, l’he trobada a Culinarium.

I així ha mort Vinçon, una casa que tenia dependents que hi van entrar als quinze anys i d’altres que en feia quinze que hi eren. Ni una bona liquidació ha fet. Una hauria esperat un final warholià, més rauxa i distinció.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.