Pròrroga impossible

El Dia D de Grècia es va resumir dilluns. Ahir a la mitjanit va finalitzar la data límit per pagar a l'FMI d'un deute de 1.600 milions d'euros, en part ja ajornat, sense que Atenes els ingressés a la caixa. I també la vigència de la pròrroga del segon rescat atorgat per l'eurozona, concedida fa quatre mesos, el 20 de febrer.

Però el perfil (sembla que) definitiu dels dos fets va prendre forma ahir: no hi haurà solució, ni tan sols sortida, a l'embolic abans de diumenge, després d'un referèndum que dista de ser beneficiós per a la cohesió dels grecs (veurem si per al Govern) i per a la dels europeus.

D'una banda, l'FMI, la institució de la troica que s'ha mostrat més dura en els últims temps, ha demostrat una prudència extrema, en notificar escaridament que Grècia havia entrat “en morositat” i que la petició d'una nova ampliació del termini es cursaria a la cúpula de la institució en el moment oportú. La prudència és convenient, perquè evita excitar més els ànims ja encesos en la polaritzada societat grega. La polarització és una clau que s'ha de retenir: ni les últimes manifestacions, ni les votacions parlamentàries, ni les enquestes anuncien unanimitat.

L'Eurogrup ha estat més taxatiu, en declarar caducat el segon rescat i després, en considerar que no hi havia temps per tornar a discutir amb calma altres peticions d'Atenes, que en el millor dels casos requeririen mesos de treball i negociació: era una pròrroga (una altra) impossible.

L'actitud dels 18 socis d'Atenes sobre la moneda única ha estat comprensible, tot i que s'ha trobat a faltar una ductilitat com la que ha dut a terme (complements de l'oferta, diàleg en tot moment) el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker. Podria estar disposat a declarar-se en sessió permanent fins a resoldre el litigi, sempre que s'ajornés qualsevol referèndum fins a arribar a un pacte. O haver abaixat el suflé amb altres sortides d'una delicadesa semblant, cosa per a la qual es necessita una mica més d'imaginació i empatia que les que té el president actual.

Però s'entén l'escassa flexibilitat de l'Eurogrup, atesa l'estranya conducta –per dir-ho suaument– del primer ministre grec, Alexis Tsipras. Primer va simular que acceptava a la desesperada l'oferta europea –amb els afegits de Juncker– que havia rebutjat divendres, inclosos sis mesos de pròrroga del segon rescat. Immediatament va demanar un tercer rescat, en què no participés l'FMI.

I abans de rebre l'última resposta d'ahir, ja va utilitzar el primer recel dels socis per carregar-hi en contra i emmagatzemar la pólvora de l'enfrontament per al referèndum. Sens dubte, s'infereix que era una mera maniobra electoral: aparentar esperit pactista per culpar els veïns i convèncer així del no els indecisos.

Aquests jocs de saló deixen veure un entusiasme escàs pels temps, maneres i procediments (incloses les votacions dels altres Parlaments, que també existeixen) de les altres democràcies europees: els rescats els competeixen, perquè afecten els impostos que recapten. I revelen també un tacticisme frívol en el dirigent d'un Estat amb uns ciutadans que amb prou feines poden treure diners dels caixers. És molt trist.