Esquerra i independència

Existeix una vella disputa teòrica sobre si el nacionalisme, o l'independentisme, i l'ideari d'esquerres són compatibles. Des de les files independentistes d'esquerres, últimament s'ha anat traient pit del fet que moltes institucions burgeses catalanes (patronal, bancs, partits democristians) s'han desentès del procés independentista. Això mostraria que el procés tindria un marcat caràcter esquerrà. Així, no només seria compatible ser d'esquerres i independentista, sinó que a més seria l'esquerra la que encapçalaria el procés (ignoraré, per mor de l'argument, que Artur Mas no passaria per ser precisament el sòsies polític d'Antonio Gramsci).

Crec, no obstant això, que el que es voldria representar com un procés contra la burgesia és, en realitat, un procés sense la burgesia. Cal remarcar que el que no sembla interessar-li a la burgesia és el procés, que considera incert. L'objectiu final, un nou Estat, en canvi, no hauria d'espantar la burgesia, atès que seria, com qualsevol altre Estat, un lloc on invertir. No sembla que hi hagi res essencialment antiburgès en un nou Estat. Per això produeix estranyesa que l'esquerra celebri això com una victòria igualitarista, com si una hipotètica victòria contra l'Estat espanyol equivalgués, per definició, a una victòria del socialisme o la socialdemocràcia.

Afrontem, doncs, la vella qüestió. És compatible ser d'esquerres i independentista? Una resposta valenta consistiria a dir: per descomptat, aquí hi ha David Fernàndez o Oriol Junqueras. Tots dos d'esquerres i independentistes. Si fos veritat que no és compatible conjuminar ambdues coses, aquestes persones, simplement, no existirien.

Però esquerra, així com independència, són conceptes, no persones. I encara que ningú pugui interpretar-los de forma exclusiva, tenen un contingut mínim que cal assumir si volem compartir un mateix marc semàntic en el debat. I difícilment algú podrà afirmar que esquerra vol dir emancipació de totes les classes desfavorides —aquest em sembla un dels seus continguts mínims indisputables— i alhora excloure una part d'aquelles classes desfavorides d'un projecte polític, com l'és la independència. El que sembla voler dir de vegades l'esquerra independentista és emancipació sí, però dels nostres i amb els nostres.

Algú dirà que he confós ser independentista amb ser nacionalista

En la qüestió de l'emancipació, algú que es declari d'esquerres hauria de trobar dificultats a armar un projecte polític, per distingir entre els nostres i els altres. I no em refereixo al fet que s'exclogui la gent que viu a Catalunya que es considera espanyola, alguna cosa que gairebé cap independentista afirma. Em refereixo al fet que s'exclou tots els que no viuen a Catalunya. És cert que l'emancipació de tots els desfavorits del món sona com alguna cosa utòpica. Però això no justifica que per una raó tan arbitrària com el fet d'haver nascut en un determinat lloc, els espanyols —o aquells que viuen fora del territori català— es quedin fora del procés d'emancipació, ja que així és presentat el projecte independentista per part de l'esquerra independentista, com la construcció d'un país just. (El que s'ha dit s'aplica també als qui pensin que la pervivència de les fronteres actuals d'Espanya suposa, per definició, una victòria de l'esquerra; el principi guia, des de l'esquerra, hauria de ser, crec, el d'eliminar gradualment fronteres, no mantenir —ni tampoc crear noves— fronteres).

Algú dirà que he confós ser independentista amb ser nacionalista. I és que hi ha alguns independentistes d'esquerres que rebutgen ser nacionalistes. David Fernàndez, que sembla una persona aguda i sensible, dins i fora del Parlament, n'és un d'ells. Seria interessant, crec, que expliqués per què el territori que ell vol que s'independitzi es distribueix entre Salses i Guardamar i Fraga i Maó i no, posem, entre el Port de la Selva i Córdoba i Vilafranca del Penedès i Sarzana. Com se les arregla per afirmar que el territori susceptible de secessió se centra en la primera delimitació territorial sense caure en els criteris tradicionals del nacionalisme és un misteri per a alguns dels quals el seguim amb interès. Parafrasejant infidelment una frase de José María Valverde —que alguna vegada ha citat el mateix David Fernàndez—, sembla que, en relació amb el nacionalisme, algunes idees moren en l'esquerra i, per misterioses tortuositats de la destinació, les ressuscita la mateixa esquerra.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic