La capital del postporno

En les últimes 48 hores, la immensa majoria de barcelonins ha passat de desconèixer que hi havia un moviment artístic i reivindicatiu anomenat postporno a digerir que una de les seves activistes a la ciutat, Águeda Bañón, sigui la nova cap de comunicació de l'Ajuntament de Barcelona.

El nomenament ha creat polèmica perquè Bañón també treballava a l'Obsevatori de Drets Socials i Culturals (DESC), on feia d'administradora de webs. D'aquest Observatori també vénen diversos càrrecs de confiança del Consistori, com el company de l'alcaldessa Ada Colau. Entre les funcions de Bañón hi haurà dirigir les campanyes institucionals i administrar la suculenta inversió publicitària en els mitjans. Reemplaçarà Marc Puig, exsecretari de Comunicació de la Generalitat.

No obstant això, és el passat activista de Bañón el que més ha cridat l'atenció del seu currículum, que tampoc no s'ha fet públic. El 2002, amb una altra artista alternativa, Maria Llopis, va crear el blog Girls who likes porno ('Noies a qui agrada el porno'), en què reflexionaven sobre l'estètica i la sexualitat, allunyant-se dels patrons heterosexuals i de bellesa tradicionals. Reivindicaven fer pornografia pròpia. 

“El postporno pretén donar cabuda a altres cossos, a altres sexualitats”, explica Egaña

“Es tracta d'un acte de resistència al motlle establert”, explica Mercedes Fernández-Martorell, professora d'antropologia de la UB. “El porno ha anat construint la norma sobre el rol ideal de la dona i de l'home, com ha de ser la seva interacció. El postporno pretén donar cabuda a altres cossos, a altres sexualitats i pràctiques”, afegeix Lucía Egaña, una artista xilena que investiga el fenomen per a la seva tesi doctoral en Comunicació Audiovisual a la UAB. Egaña també és autora del documental Mi sexualitat es una creación artística, en què aprofundeix en el fenomen a Barcelona, molt relacionat amb el moviment okupa. Hi apareix Diana Pornoterrorista, l'ex de Patricia Heras, protagonista de Ciutat Morta.

El discurs feminista sempre ha estat crític amb el cinema porno i dins d'aquesta reflexió hi havia una posició abolicionista. Però també hi havia una altra que advocava per canviar-ne les regles i representacions. “El postporno vol hackejar el gènere”, sintetitza Jesús Arpal Moya, de La Caníbal, una llibreria alternativa al carrer Nàpols. També s'amplia la visió a un transfeminisme: ultrapassar els límits del feminisme tradicional per aglutinar manifestacions que desbordaven l'àmbit convencional com el transidentitat i el món queer.

Un dels fets fonamentals del moviment és una performance de la exartista porno Annie Sprinkle, en la qual va exhibir la seva vagina oberta amb un espècul, intentant desmitificar el cos femení, diu el crític de cinema Jordi Costa.

Barcelona és un dels llocs on el postporno ha estat més estudiat. El 2007, Paul B. Preciado va dirigir-ne un seminari específic al MACBA. El programa advertia de “projecció d'escenes sadomasoquistes leather”. La ciutat apareix en el documental Mutantes, dirigit per Virginie Despentes. I a La Caníbal, s'hi poden trobar títols com Transfeminismos. Epistemes, fricciones y flujos, una compilació d'assajos escrits per Miriam Solà i Elena Urko. O títols més coneguts, com Pornotopía, de Preciado, finalista del Premi Anagrama d'Assaig el 2010. També s'ha fet la Mostra Marrana, un dels esdeveniments de referència del gènere.

“El porno no es pot demonitzar però sí que es pot discutir intel·ligentment, com ho fa el postporno”, diu Costas. “Quan veus Arnold Schwarzenegger a Terminator no penses que l'exgovernador de Texas mata gent. La foto d'Águeda orinant al carrer és art, però el postporno no és reconegut pel gran públic com això”, opina Egaña.