Infants particulars

És un privilegi constatar que les finestres de la literatura juvenil actual s’han obert de bat i bat i els seus continguts han deixat de ser habitacions estanques, pensades només per als seus habitants, com així succeïa fa un cert temps. En tots els gèneres trobaríem exemples que ho demostren. Posem per cas la novel·la realista, que era aquella on aquest aspecte era més palpable, i prenem com a cas dues de les obres guardonades en premis prestigiosos de narrativa per a joves aquests darrers mesos: Tzoé, d’Isabel-Clara Simó (premi Fundació Bancaixa 2014), i Un fill, d’Alejandro Palomas (premi Joaquim Ruyra 2014). En ambdós casos, els protagonistes són uns nens —la Tzoé té quatre anys, i en Guillem, d’Un fill, en té deu—, i els adults que se senten captivats per la mirada i les particularitats d’aquests. Si hi apareix algun jove és només d’esquitllada, com a extra de la pel·lícula.

Simó (Alcoi, 1943) ja havia fet més d’una incursió en la literatura juvenil: Joel (Bromera, 2000), Raquel (Bromera, 2002)... i fins ara les seves obres s’emmarcaven dins la tendència habitual de la narrativa per a joves, amb la descripció de problemàtiques i quotidianitats de nois i noies. Tzoé fa un gir enorme. Dos personatges solitaris, un pagès i una infermera, veuen com, de sobte i misteriosament, apareix a la seva vida una nena amb uns dots particulars i diferents a la resta de nens, i com aquesta canviarà les seves vides, com un mitjó.

Tot i que allò que hi succeeix és bastant introspectiu i reflexiu, la novel·la té força acció i un ritme àgil. En cap moment deixen de succeir fets sorprenents, en algun moment inversemblants, que desballesten les vies probables i atrauen l’interès. El que hi sobta, a estones, és el punt de vista de l’autora, que podríem titllar de paternalista. Com a narradora, parla sovint des de la mirada i l’experiència de la persona de més de setanta anys que és, cosa que es percep en les reflexions que sovint incorpora als fets. Això fa que la consistència general i el ritme, en algun moment, se’n ressentin, però tant la força dels personatges com dels fets s’enduen el lector cap endavant.

Per a Palomas (Barcelona, 1967), Un fill representa la seva primera obra per a joves. Fins ara, la seva tasca literària s’havia centrat en la traducció i la narrativa per a adults, i, de fet, si hom llegeix Un fill s’adonarà que possiblement arribarà millor als adults que als joves, especialment pel contingut.

Un fill comença amb la típica pregunta que una mestra llança als seus alumnes: què us agradaria ser de grans? Les respostes també són típiques, a excepció de la del Guillem. Ell voldria ser Mary Poppins. A partir del seu desig, la mestra i una psicòloga comencen a gratar en aquesta resposta, a indagar en la seva vida, per esbrinar el que amaga i el que el condueix a donar una opinió diferent a la resta.

La trama té certa complexitat, però la lectura flueix d’una manera àgil, com qui no vol la cosa, amb un llenguatge i un estil aparentment planers. L’autor es mira els fets des dels diversos punts de vista dels protagonistes i va enllaçant una peça amb l’altra, de mica en mica, conformant el puzle complex de l’univers familiar d’en Guillem. La forma com va desgranant la informació, com va capgirant les situacions, com tracta els sentiments i les emocions dels personatges i com aquestes toquen les del lector, converteix aquesta novel·la, i l’autor, sens dubte en una de les revelacions de la temporada.