Fragmentació

Catalunya s'acosta a unes eleccions (27-S) en què, per primera vegada, entre les ofertes electorals hi figurarà un full de ruta per a la independència. Qui voti qualsevol de les llistes en què figurin Convergència, Esquerra o la CUP no podrà al·legar ignorància: haurà votat per la independència. El procés per la independència, que va tenir el seu toc de sortida el setembre del 2012, va néixer sota el signe de la unitat, proclamada des del carrer per l'ANC i Òmnium Cultural, i traslladada als partits sota la consigna del dret a decidir. No obstant això, tres anys més tard, l'espai polític català està en plena fragmentació. Mai hi ha hagut tantes candidatures potencials amb possibilitats reals d'obtenir representació parlamentària. I el mateix bloc sobiranista es presentarà, almenys, amb tres candidatures diferents, per més que el president s'esforci a rescatar la llista única, reiteradament rebutjada pels seus adversaris.

Per què aquesta fragmentació? És fàcil atribuir-la a l'entrada a la palestra del factor independència. Però és confondre un símptoma del canvi amb les causes que l'han provocat. La independència és una aposta binària: o hi estàs a favor o hi estàs en contra. Hauria d'haver generat una polarització electoral. No ho ha fet, desmentint els que continuen afirmant –Carme Chacón ha estat l'última– que la societat catalana “està partida”. Encara avui no es dibuixa un front unionista alternatiu que pugui rellevar el Govern de la Generalitat si el sobiranisme perd. Políticament, Catalunya està fragmentada, no partida, que és molt diferent.

L'independentisme és una expressió del canvi de temps, no la causa. No cal descartar que la nova majoria no es faci sobre l'eix identitari sinó sobre l'eix dreta/esquerra

A què es deu, aleshores, tant moviment a l'escena política? Anem al punt de partida. La mobilització civil per la independència, que l'ANC simbolitza, va néixer el 2011, coincidint amb l'aparició dels moviments socials del 15-M. Des de procedències culturals i socials diferents, tots dos responien a un moment de crisi del règim polític, de falta d'expectatives i projectes col·lectius, de profunda crisi social. Uns es van agafar a la independència com a utopia disponible, uns altres van identificar el poble com a subjecte polític per respondre a les destrosses de l'austeritat expansiva. La novetat, inesperada, va ser que, per camins diferents, tots dos van abandonar el terreny testimonial i van buscar la transformació política de les seves reivindicacions. L'ANC ho va fer per la via de la delegació als partits; el 15-M a través de Podem i altres projectes afins. Però la coincidència en el temps no és casual, com no ho són els seus efectes: la reivindicació social i la independència es van situar al primer pla de l'agenda política i encara hi són. Han posat en un compromís el sistema polític, han canviat l'agenda, han revolucionat el mapa de partits i han recuperat per a la política molts ciutadans desenganyats. L'esquerra alternativa ha aprofitat el desistiment de l'esquerra convencional (que continua buscant-se a si mateixa, lligada pels seus compromisos amb l'austeritat) per construir-se un espai; l'independentisme va llançar als partits sobiranistes la consigna de la unitat, que aviat es va revelar com a difícilment sostenible en la mesura en què, en la conjuntura de crisi econòmica i social, era gairebé impensable que l'eix independència / statu quo eclipsés l'eix dreta/esquerra.

Artur Mas va veure l'oportunitat d'aconseguir el lideratge del procés, assumint la carta de la unitat. I va convocar les eleccions del 2012. Va rebre un avís: el partit genuí de les classes mitjanes no podia sortir indemne de les polítiques d'austeritat: va ser la crisi, més que el sobiranisme, el que el va castigar. Va seguir fidel a la seva estratègia, però perdent companyia en cada pas. La càrrega que porta sobre les seves espatlles –la història de Convergència i la seva patrimonialització de la Generalitat, que la confessió de Pujol va recordar als oblidadissos– pesa massa perquè pugui ser el líder carismàtic que arrossegui darrere seu una majoria social. L'independentisme és una expressió del canvi de temps, no la causa. La resistència a assumir aquesta distinció està en l'origen dels errors de navegació del president Mas. Tant és així que no cal descartar una sorpresa: que la nova majoria del Parlament català no es formi sobre l'eix identitari sinó sobre l'eix dreta/esquerra.