Divorci sense sorpresa

Es tracta, certament, d'un divorci històric. Així que, per entendre millor la ruptura entre CDC i UDC, potser és útil fer una mica d'història, i comparar el llunyà context en què es va forjar aquell matrimoni polític amb les circumstàncies de la seva separació recent.

En estricte rigor cronològic, Convergència i Unió era un artefacte preconstitucional: una nau botada el 19 de setembre del 1978, gairebé tres mesos abans de l'entrada en vigor d'aquella Carta Magna que avui tothom –menys el PP– considera necessari reformar. Vull dir que, per aquelles dates, no estaven encara ben definits ni l'enquadrament jurídico-polític ni els sistemes de partits català i espanyol de la democràcia postfranquista. N'hi ha prou a recordar que, la tardor del 1978, la Unió del Centre Democràtic semblava una pletòrica màquina de guanyar, i que, justament, Unió acabava d'escapar per poc de la gola del suarisme, que havia volgut empassar-se-la. Va ser així com, conscients de no poder sobreviure sols, els democristians es van llançar als braços de Pujol.

Però Pujol tampoc era el que seria. De fet, cap dels progenitors ni padrins de CiU imaginaven assistir al naixement de la fórmula que governaria Catalunya durant un quart de segle. I el debut electoral de l'"entesa permanent i oberta" entre Unió i Convergència va ser, el març-abril del 1979, qualsevol cosa menys triomfal: 16,1% a les generals, 18,6% a les municipals, tercera-quarta força a escala catalana, vuit regidors a Barcelona, tants com la UCD...

En un altre ordre de coses, la Unió del 1978 era un partit voluntàriament acèfal (la figura de president del Comitè de Govern no es va crear fins al 1980, i el senyor Coll i Alentorn era un referent moral, no un líder), amb quadres de mentalitat molt amateur. Existien, sí, l'orgull fundacional i el culte als pròcers dels anys trenta, però aquests no semblaven obstacles insalvables per a una absorció en douceur del grup democristià per part de Convergència, sobretot si podia englobar-se dins d'un procés més ampli de “vertebració del centre-esquerra nacionalista”.

No va ser així, i l'inesperat èxit del 1980 va congelar (el que funciona, més val no tocar-ho) una recepta que havia estat ideada amb altres perspectives. Des de finals d'aquella dècada, la permanència en el poder autonòmic combinada amb el lideratge rampant de Duran Lleida van començar a enrarir la relació CDC-UDC. Per als convergents, l'opa amistosa del 1978 es transformava en una asimètrica joint venture en què calia repartir constantment dividends amb un soci de capital desconegut i actitud parasitària. Per als democristians, el problema era l'hegemonisme i la falta de respecte amb què els tractava CDC.

D'això en van resultar, des dels anys noranta, els recíprocs memorials de greuges, les crisis cícliques, els desacords públics i privats, després les pugnes successòries... Però aquella classe de turbulències no van acabar amb CiU, perquè Pujol no va voler: se sentia pare de la criatura, la veia com el pedestal dels seus triomfs i es creia capaç de manejar-la; res, doncs, de restar, encara que el sumand fos incòmode i primmirat.

Ara bé, la Convergència postpujolista no té aquells vincles sentimentals i biogràfics amb l'invent del 1978. I, sobretot, en aquests últims anys ha canviat radicalment el frame, el marc de referències de la política catalana. Per bé o per mal –això és opinable–, però ha canviat de dalt a baix. CiU (amb els seus dos lideratges, dues filiacions internacionals, dos discursos, dos estils...) va ser una fórmula d'èxit, ideal per a les tres dècades que alguna vegada he anomenat “el temps de les ambigüitats”; igual que ho era el PSC de les dues ànimes, el de Girona i l’Hospitalet, el dels Nadal i els Corbacho.

Tanmateix, el temps de les ambigüitats es va acabar. El van liquidar una sentència el 2010 i una cadena de cops de porta i desfavors des del 2012 fins avui. En conseqüència, aquell PSC dual que tantíssims èxits va obtenir ha deixat d'existir. I Iniciativa –hereva minvada del potent PSUC del 1978– s'està diluint en noves fórmules d'esquerra alternativa. I ja que el canvi de frame afecta tothom, el PP català mor víctima del creixement de Ciutadans. Fins i tot Esquerra dissimula la seva marca...

En suma: de l'escenari polític del 1978 gairebé no en queda res. I hi ha qui s'estranya de la ruptura de CiU?