L’enigmista i el seu altaveu

És molt probable que, a hores d'ara, molts lectors ja coneguin el cas. De divulgació, certament, no n'hi ha faltat, però l'exposaré amb tot detall per a qui li hagi pogut passar per alt. Dimarts passat, Màrius Serra, escriptor, enigmista, animador cultural i col·laborador de diversos mitjans públics, estava assegut a la terrassa d'una cafeteria de la Rambla de Catalunya. Jo em trobava en una taula contigua, enraonant tranquil·lament amb l'editora Miriam Tey. Com que sóc força despistat, no vaig advertir la sigil·losa presència de l'enigmista; si l'hagués vist, m'hauria aixecat a saludar-lo. Fa uns vint-i-cinc anys que ens coneixem i, encara que no som amics, sempre ens hem tractat amb respecte. Ell sí que em va veure, però no em va saludar; em va observar, em va escoltar, i va prendre nota dels comentaris que van poder captar les seves antenes. Poc després d'abandonar la cafeteria, m'avisen per un missatge de mòbil que Màrius Serra parla de mi a Twitter. Miro a veure què diu i descobreixo atònit que ha penjat una fotografia on apareixo jo al costat de Miriam Tey, i que ha reproduït algunes frases, caçades al vol, de la meva conversa privada. L'home demana disculpes als seus seguidors de Twitter per aquest treball d'espionatge, però, ¿com podria actuar d'una altra manera escoltant les coses que escolta? Alguns dels seguidors n'hi fan retret, altres l'aplaudeixen amb entusiasme. Entre aquests últims, una coneguda crítica literària que li demana més, més, ben bé com si estigués en zel.

No cal dir que les frases que m'atribueix l'enigmista proveït d'antenes estan tretes de context, i ni tan sols es corresponen exactament amb el que jo deia. Però això ja no té cap importància: ell les reprodueix per assenyalar-me amb el dit, perquè les autoritats competents completin les seves fitxes i el populatxo que els obeeix sàpiga a qui ha de dirigir els seus estimats odis. D'altra banda, que aquestes frases, que no tenen res de particular, siguin llegides com una ostentació de victimisme antinacionalista i una ofensa als catalans per a escàndol de la tropa secessionista, demostra a quins abismes de paranoia, estupidesa i autoritarisme s'ha vist conduïda aquesta societat els últims anys. Màrius Serra ha estat sens dubte un dels molts pastors que ha tingut el ramat.

Ara bé, l'acte mesquí de l'enigmista no passaria de ser un delicte de pa sucat amb oli —perquè d'això es tracta, d'un delicte, i no descarto la possiblitat d'emprendre accions legals—, si no fos perquè, poc després que el cometés, el periòdic digital que respon al nom de Vilaweb, un dels mitjans més subvencionats per la Catalunya de les Estructures d'Estat, publicava en portada, com si es tractés d'una notícia sensacional, els tuits emesos pel senyor Serra amb el titular següent: "Màrius Serra espia i explica una conversa anticatalanista de Ferran Toutain". Després, Vilaweb ha retirat la notícia i ha demanat disculpes a Màrius Serra pels perjudicis que li hagi pogut causar. L'altaveu que aquest digital —sota la direcció de Vicent Partal— proporciona al delicte de l'enigmista em sembla un altre delicte, potser encara més greu que l'original, ja que el periòdic no tan sols troba ben normal fer pública una conversa privada, sinó que a sobre es permet tractar-me d'anticatalanista, però no ens ha d'estranyar: el negoci de Vilaweb és en bona part el comerç de l'odi, un negoci molt rendible gràcies a l'esforç que dedica la Generalitat a protegir-lo com un bé.

Però parlem d'això de l'anticatalanisme. Ser catalanista, senyor Partal, és voler el millor per a Catalunya, i en la meva opinió i en la de molta gent, el millor per a Catalunya és que les forces polítiques que han dividit aquesta societat i l'han sumit en la misèria moral i cultural que ara hi impera perdin les eleccions i hagin d'abandonar el poder que fa tants anys que ocupen amb una constant deslleialtat a les institucions democràtiques que ens vam donar l'any 78. Ser catalanista, senyor Partal, és desitjar que Catalunya torni a ser un espai habitable, amb una producció cultural en català i en castellà digna de ser apreciada universalment, i amb uns mitjans de comunicació públics que no convoquin manifestacions sectàries i no bombardegin contínuament la població amb consignes polítiques les vint-i-quatre hores del dia. Jo sóc catalanista, senyor Partal. Molt més que vostè i els seus companys de causa. 

En un article publicat en aquestes mateixes pàgines, Ignacio Vidal-Folch deia que el que s'havia de fer amb Catalunya era enviar-hi trens carregats de psiquiatres. No li faltava raó, però si ningú no adquireix la força necessària per posar fi a la bogeria que s'ha apoderat d'aquesta societat, aquests psiquiatres podrien acabar reclosos en manicomis, com acabarem tots els catalans desafectes al règim i puntualment espiats pel seu servei d'intel·ligència. És el que explica el narrador brasiler Machado de Assis a L'alienista, una novel·la curta, escrita a final del XIX, en què tot un poble acaba tancat en un sanatori. Així es comporten les ideologies totalitàries quan poden construir països nous: acaben veient malalt a tothom i obren en conseqüència. D'exemples, la història en va plena.

Ferran Toutain és escriptor