Biaix ideològic

A les forces polítiques d'esquerra —ja sigui en versió vella o nova política— sempre ha estat fàcil penjar-los l'etiqueta del biaix ideològic, és a dir de tendència sectària. És un estigma interior que en els últims anys s'ha exterioritzat, banalitzat per les samarretes que llueixen alguns dels seus líders de partits emergents. Ara la declaració de principis se serigrafia sobre el pit, on abans proclamaven icònicament la seva fe els cavallers creuats. En l'últim decenni, el matrimoni gai —amb el pedigrí afegit de manifestacions episcopals incloses— va ser sant i senya d'aquella etiqueta. No calia—s'argumentava des de la dreta— anar tan lluny i anomenar matrimoni una cosa que fins i tot un cec veu que no ho és. Però el biaix ideològic de l'esquerra s'hi va imposar.

A les forces polítiques d'esquerra —ja sigui en versió vella o nova política— sempre ha estat fàcil penjar-los l'etiqueta del biaix ideològic, és a dir de tendència sectària.

Amb el temps, José Luis Rodríguez Zapatero —que era el president del Govern central aleshores, el 2005— ha estat redimit d'aquell pecat de suposat sectarisme ideològic fins i tot per la catòlica Irlanda, que en un referèndum celebrat aquest mateix any ha donat llum verda al matrimoni entre persones del mateix sexe. Quan el que es persegueix és mantenir l'estatus quo, seguir el discurs pretesament hegemònic, no pertorbar la jerarquia eclesial o seguir el joc als poders fàctics no es parla de biaix. Simplement es tracta de respecte democràtic i és un valor en si mateix.

Recentment, el biaix ha tret el cap amb la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de no actuar penalment contra dos estudiants —Ismael Benito i Daniel Ayyash— a qui la fiscalia demana gairebé nou anys de presó per participar suposadament en baralles i destrosses, per les quals han passat 34 dies a la presó. Això va ser arran de la vaga general de 2012 contra la reforma laboral aprovada amb els vots de PP i CiU. El govern municipal d'Ada Colau ha decidit fa uns dies reclamar-ne únicament la responsabilitat civil —indemnitzacions— que pertoqués, però, en canvi, la Generalitat fa pinya amb la fiscalia i insisteix a demanar penes de presó.

No sempre l'executiu autonòmic és tan inflexible en l'escrupolosa persecució del rescabalament material i moral. En el cas Palau, la Generalitat es troba en parador acusador desconegut, malgrat que es tracta d'un cas de comissions per obra pública adjudicada pel Govern català i presumptament cobrada per Convergència Democràtica. I què podem dir del cas de l'Associació Catalana de Municipis (ACM), que agrupa municipis nacionalistes i que s'ha negat a presentar-se com a part perjudicada per un cas en què la Fiscalia Anticorrupció demana fins a cinc anys i mig de presó. Els acusats són els convergents Josep Maria Matas i Xavier Solà —exsecretari general i l'excap dels serveis jurídics de l'ens municipalista, respectivament— que presumptament es van embutxacar al voltant d'un milió d'euros mitjançant factures inflades i treballs ficticis. Estem parlant de diners públics procedents dels ajuntaments.

El matrimoni gai va ser sant i senya d'aquell biaix. Ara, torna a treure el cap amb la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de no actuar penalment contra dos estudiants.

Però això no és biaix ideològic. Com tampoc ho és el fet de recórrer a l'humaníssim recurs de la llàgrima quan els que estan acusats o han d'entrar a la presó són octogenaris, com Lluís Prenafeta o Macià Alavedra (cas Pretoria) o Josep Lluís Núñez. La màxima “odia el delicte i compadeix el delinqüent” cobra tota la seva força entre els qui veuen injust que un avi acabi en una freda cel·la. Cal demanar càstigs exemplars amb què suposadament destrossen mobiliari urbà. Els que presumptament roben, corrompen o defrauden el fisc són figues d'un altre paner.

Entre els que alteren d'ordre i agitadors del caos hi intervé un abisme. Aquesta doctrina està assentada socialment i mediàticament. Ada Colau, poc abans de ser escollida alcaldessa de Barcelona, va declarar en aquest diari: “Desobeirem les lleis que ens semblin injustes”. Aquesta frase, més pròpia d'una activista que d'una candidata a alcaldessa, va merèixer els honors de la lapidació. Però heus aquí que pocs dies després tota una presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ni més ni menys que guardiana de la Cambra legislativa catalana, assegurava en diverses ocasions en una entrevista a Catalunya Ràdio que la legalitat havia de vulnerar-se si no servia per aconseguir la independència de Catalunya. Deu ser que en qüestions de biaix ideològic, el fi continua justificant els mitjans. O que, en alguns casos, s'ha interioritzat de tal manera que ni es nota.