Idil·li d’Ada Colau amb el Sónar

Eren prop de les set del vespre, punxava al Village el productor i discjòquei de Boston Arthur Baker, un paio amb aspecte rude d'Àngel de l'Infern reciclat, que ha treballat amb New Order, i va saltar la sorpresa. Pel túnel de SonarHall va aparèixer l'alcaldessa Ada Colau. "Hosti tu, la Colau!", va constatar un individu amb el tors a l'aire lliure, un gran tatuatge que deia “Alegría”, les ulleres polaritzades, una cabellera enroscada en un monyo alt i un got de cervesa a cada mà. L'home va intentar agafar el telèfon però el va haver de treure de les bermudes amb les dents i va perdre l'ocasió. Un grup de noies ja es feien una selfie amb l'alcaldessa, d'altres esperaven el seu torn i la gent va començar a ajuntar-se com si actués Skrillex amb entrada lliure.

Colau es va sotmetre amb una admirable paciència i un somriure molt simpàtic als desitjos dels que volien fotografiar-se amb ella, encara que alguns ja estaven notablement passats de voltes. Va demostrar, a més d'una notable popularitat, que no la inquieten els tumults (per si no hagués vist prou coses en els desnonaments!). Van sonar aplaudiments i crits de "Co-lau" i fins i tot un emocionat "i que visqui l'alcaldessa!", digne més d'un corrido mexicà que del tekno.

Els directors del Sónar van escortar Colau a l'àrea Pro, el privé del Sónar Día i allà li van oferir una cervesa. Aquest diari no va poder veure ballar l'alcaldessa, així que no sabem quin és el seu estil. La seva manera de vestir, sempre amb un punt Jedi, no va desentonar al Sónar, on en realitat no desentona ningú. Ahir fins i tot hi havia tios amb faldilla, un disfressat de Capità Garfio, un altre que portava una samarreta gamberra que deia  "Fuck the Dj" —va tenir l'encert de no fer-se veure gaire en el concert de Baker—, i un altre amb un Fred Perry!

Amb la confraternització que permet el festival i mirant de fer-se sentir per sobre de la música, aquest enviat especial li va preguntar a l'alcaldessa si li agradava el Sónar i si hi havia vingut abans —preguntes per les quals per descomptat no guanyarà el Pulitzer—. "M'agrada molt i sí que hi he vingut, no havia estat encara en aquesta nova seu del Sónar Día però sí a la d'abans al CCCB i al Sónar Nit". Colau, que va conversar molt amistosament amb Sergio Caballero —que no es va treure la tovallola de l'espatlla ni davant l'alcaldessa—, Enric Palau i Ricard Robles (els Tres Senyors del Sónar), va evidenciar que viu un veritable idil·li amb el festival. Fins i tot va revelar a qui firma aquestes línies que ha parlat amb els directors per veure si li munten alguna cosa a l'entrada de l'edifici històric de l'Ajuntament a la plaça de Sant Jaume, "que és una mica avorrit".

La presència de Colau simbolitza la importància del Sónar per a Barcelona mani qui mani. És evident que la nova alcaldessa s'ha de sentir més a pler en l'ambient del Sónar que els seus predecessors, inclòs Hereu.

La jornada d'ahir al Sónar Día va ser joiosa i excitant, pura felicitat sònica, amb algun esglai com l'estrident concert de tall psicòtic de Vessel al Hall. De nou els equips de realitat virtual van copar l'atenció dels visitants i no em refereixo a la beguda. “Torna amb nosaltres!”, clamava un fan d'Olefonken (Dj) a un col·lega que no deixava anar el visor, sumit en vés a saber quines visions tridimensionals. Els hackers reunits per Sónar+D entregaven les seves conclusions i sembla que una de les coses de què s'ha parlat és d'una samarreta amb microcàmeres i sensors que permetrà en el futur viure els partits des de dins de Messi!