El ditot d’Artur Mas

Ara toca la llista presidencial. Convergència Democràtica de Catalunya, el partit fundat per Jordi Pujol i heretat per Artur Mas, aconseguirà una proesa històrica. Mai s’ha presentat a les eleccions amb un punt al seu programa que digui: volem la independència de Catalunya i qui ens doni el seu vot estarà votant a favor d’aquest objectiu. I tampoc ho farà en les properes eleccions catalanes del 27-S. Qui es presentarà en canvi en lloc de CDC i sota l’objectiu principal independentista, formulat per primera vegada amb tanta claredat, serà una llista de candidats, bona part dels quals són dirigents convergents, triats directament pel president.

L’argument de Mas és el següent: com que no m’han deixat fer una consulta legal sobre la independència de Catalunya i no n’hi ha prou amb la consulta alegal feta el 9-N, ara utilitzaré la meva facultat presidencial de dissoldre el Parlament català i convoco així unes eleccions per al 27 de setembre a les quals em presento encapçalant una llista única presidencial sota la reivindicació de la independència. Si obtinc la majoria, considero que ja s’ha expressat la voluntat democràtica dels catalans i només em queda elaborar la constitució del nou Estat i negociar els termes de la independència.

El seu propòsit inicial ha quedat matisat per la negativa rotunda dels altres partits independentistes a incorporar-se a la seva llista. Tant Esquerra Republicana com la Candidatura d’Unitat Popular sabien que darrere de la proposta també hi ha la intenció de salvar un partit en declivi electoral i políticament arruïnat, sobretot per la corrupció de la família del president fundador; com hi ha també una ambició política, perfectament legítima, del president Mas, que ha personalitzat el projecte independentista fins a lligar-lo al seu destí com a polític. Darrere de la llista presidencial, encara que no sigui única com s’havia proposat, hi ha el partit del president, preparat per substituir Convergència i CiU i convertir-se en el partit de Catalunya.

En propietat, CDC ha començat a evaporar-se. Ja no té la seva magnífica i famosa seu del carrer Còrcega. No celebra les seves regulars victòries electorals a l’Hotel Majestic, lloc també dels pactes cèlebres amb el PP. Ni tan sols existeix a la xarxa, substituïda per la denominació els convergents. El seu últim congrés, que es va celebrar a Reus el març del 2012, va nomenar com a secretari general Oriol Pujol; president, Artur Mas, i president fundador, Jordi Pujol. La refundació, posposada fins a un proper congrés de data indeterminada, ja està en marxa i l’elaboració de la llista presidencial serà la seva expressió més evident, com ho van ser les decisions precipitades pels dramàtics fets del juliol passat, després de la dimissió definitiva d’Oriol Pujol, la destitució de Jordi Pujol i l’expulsió de tots dos de tot càrrec i militància.

CDC ja era un partit presidencialista, o més ben dit, ajustat com un guant al president que el va fundar i que el va convertir pràcticament en patrimoni personal o familiar, és a dir, una formació dinàstica en la qual ja hi havia un fill del propietari, Oriol Pujol, preparat per perpetuar el cognom quan es retirés Artur Mas. La institució democràtica més important en qualsevol partit, com és el congrés, no té a CDC l’obligació de reunir-se regularment, sinó que té un límit de 50 mesos entre dues convocatòries ordinàries. Tot això facilita les coses a Mas, que encara té més d’un any per davant per convocar el XVII congrés.

Si no s’hagués produït la confessió de Jordi Pujol, ara potser CDC s’hauria mutat en els pujolistes en lloc d’els convergents. La transformació més gran de la seva història, com és la substitució de la cúpula familiar i dinàstica i la refundació del partit, s’ha precipitat només en un any, des del juliol passat fins ara, i en decisions preses exclusivament pel president i els seus assessors. El model de partit és ben clar: un cap i els que l’ajuden, el segueixen i l’obeeixen. Res de faccions ni de tendències, res d’oposició, i de procediments oberts i democràtics, els mínims.

Hi ha una certa afició comparativa una mica esverada que busca afinitats entre Artur Mas i els cabdills del Carib, tot plegat molt lluny de les maneres i, sobretot, de la psicologia del president català. El rei Artur, tal com el va anomenar la seva biògrafa i hagiògrafa Pilar Rahola, té moltes afinitats amb la cultura política francesa, on la dreta republicana segueix el camí dels lideratges marcats pel general De Gaulle i seguit pels presidents que el van succeir en la inspiració, principalment Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy. Tots han emmotllat el partit de la dreta com a partit del president, és a dir, una organització destinada a aconseguir que el president guanyés les eleccions. Li van donar fins i tot un nom diferent o van proporcionar a les sigles un significat propi. El penúltim avatar del gaullisme ha estat la Unió per a un Moviment Popular, que ja va ser una redenominació de la Unió per a la Majoria Presidencial, ara convertida per Sarkozy en Els Republicans.

El politòleg René Remond, autor de la cèlebre teoria de les tres dretes, situava la tradició gaullista en el bonapartisme (cesarista), diferenciant-la del legitimisme (contrarevolucionari) i de l’orleanisme (liberal). Sembla clara la hipòtesi que els comportaments d’Artur Mas, principalment des que es va erigir en timoner i garant del procés, primer per obtenir el dret a decidir, i sobtadament per convertir-lo en l’obtenció de la independència, van ajustant-se cada cop més al model de la dreta bonapartista neogaullista, cosa que quedarà encara més clara el dia en què, sense que hi hagi pel mig cap consulta democràtica entre les bases, cap procés de debat, ni cap procediment congressual, es procedeixi a elaborar la llista presidencial, pel simple mètode digital, a l’estil del dedazo mexicà.

Els convergents tenen tot el dret a fer-ho. També hi tenen tot el dret els militants d’Unió que el segueixin, malgrat que el partit democristià ha fet el que CDC no ha volgut fer, és a dir, consultar als militants i debatre obertament, i fins i tot asprament, sobre la línia del partit i, associat a aquesta línia, sobre el futur dels actuals dirigents. També Artur Mas hi té tot el dret, tot i que aquest dret no rima amb el dret a decidir que ha defensat amb tant vigor, ni amb les denúncies de la democràcia de baixa qualitat que s’atribueix als que el neguen, i molt menys encara amb la radicalitat democràtica que amb tanta freqüència s’atribueix a si mateix malgrat que ell no la practica.