Reflexions d’un passejant

En el monogràfic del número passat del Quadern titulat L'hora d'una nova arquitectura, se'm va quedar gravat el reportatge signat per José Ángel Montañés amb els arquitectes Alberto Veiga i Fabricio Barozzi. Quan el vaig acabar, vaig mirar de compaginar les idees que van anar desgranant els dos arquitectes sobre la Barcelona actual, amb la meva idea de la ciutat que recorro des de fa 45 anys. Sé que em fico on no em demanen, sé que no estic autoritzat a esmenar la plana a ningú i molt menys a gent tan preparada en el seu camp i tan entregada a investigar totes les solucions possibles a una ciutat com Barcelona. Però també sé que parlo com un usuari de la meva ciutat d'adopció, com un flâneur a destemps, un tipus que va a la seva bola com a ciutadà del carrer (i mai més ben dit) i que ha aconseguit acomodar-se als canvis que s'han produït, per bé i per mal. Jo només puc parlar com a usuari, a més de participar cada quatre anys en l'elecció dels gestors que considero més idonis per seguir sentint-m'hi còmode i veure els meus conciutadans en la mateixa situació.

Com a tal he vist coses bones i coses dolentes. Com a tal recordo com es va qüestionar, en el seu temps, la Vila Olímpica. Encara hi ha gent que enyora els quiosquets atrotinats que hi havia al seu lloc. Avui ningú pot negar que als que ens agrada caminar i ho necessitem com l'aire que respirem, la Vila Olímpica i el seu llarg passeig marítim ens alegra l'existència. És clar que també hi ha turistes. I xoques amb ells, com xoques amb autòctons a Portaferrissa i al Portal de l'Àngel.

I ara sí que entro en matèria. En el reportatge de Montañés em va cridar molt l'atenció el lapidari vaticini dels arquitectes Veiga i Barozzi: “Hi ha zones a Barcelona que són irrecuperables”. Es refereixen a les Rambles, al passeig de Gràcia i sembla que també a la Diagonal, a la qual li queda molt poc temps, segons ells, perquè els barcelonins deixin de trepitjar-la. Veiga i Barozzi, per exemple, afirmen amb afligida resignació que les Rambles s'han convertit en una extensió del moll dels creuers (quina mania a malparlar dels creuers). I, també segons ells, cap turista voldrà tornar a Barcelona, ja que només hi troben turistes.

Els arquitectes tenen una teoria sobre com ha de ser la indústria turística perquè Barcelona deixi de ser carn d'invasius estrangers. Cal fidelitzar el turisme que ve a veure com es viu aquí, diuen taxativament. En la línia apocalíptica dels arquitectes, el dibuixant Nazario afirmava dilluns en aquest mateix diari que les Rambles “ja gairebé no tenen remei”.

Jo continuo anant a les Rambles. A desviar-me cap a la dreta o cap a l’esquerra, depèn de si vull anar al Raval o al Gòtic, al Call o al Born.

Ho vaig escriure alguna vegada en aquest mateix espai. Les Rambles la van transitar els progres i les classes populars durant els setanta i part dels vuitanta. Van tornar a ser flor d'un dia poc després dels Jocs Olímpics del 92. Els progres van desaparèixer com per art de màgia, els fatxendes no la van trepitjar mai i les classes populars van seguir (i segueixen) transitant-la part dels dissabtes i els diumenges.

Jo continuo anant a les Rambles. A desviar-me cap a la dreta o cap a l'esquerra, depèn de si vull anar al Raval o al Gòtic, al Call o al Born. Que hi ha més turistes, cosa que alegra amb raó els cambrers? És clar, però a mi mai m'han molestat, mai prou per fer-me desistir d'anar a passejar per un dels grans bulevards del món. Tampoc els turistes m'impedeixen caminar i asseure'm a veure passar la gent al passeig de Gràcia o entrar a la Casa del Llibre. I ja no dic, anar a fer un volt per la nova Diagonal, tan bé que ha quedat.

Tampoc veig tan clar això de fidelitzar un turisme que vingui a veure com vivim. La frase és maca. Però jo no li trobo cap sentit. La primera vegada que vaig visitar París el que menys em va interessar és veure com vivien els parisencs (gent, d'altra banda, no excessivament receptiva): em va interessar la Torre Eiffel vista des dels seus mítics ponts, el Louvre, els seus gloriosos cementiris, recórrer els carrers on va passar gana Modigliani i menjar-me per un franc les seves creps de mantega.

Les ciutats també necessiten una mica d'ètica kantiana. Que es faci el que s'hagi de fer. Els nous gestors de Barcelona hauran de conciliar el millor que van heretar de l'establishment i el màxim possible que han de fer.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari