La caiguda de Barcelona

Cal prendre tothom per la seva paraula. Artur Mas ha perdut la batalla de Barcelona. Sense la capital, el procés sobiranista tal com el va dissenyar el president català s’enfronta amb un pendent molt més costerut del que estava previst; una pujada probablement insuperable, almenys per a ell.

Molts van ser els factors que van facilitar el viratge de Convergència cap a l’independentisme, com l’extensió del seu poder institucional, simbolitzat per la conquesta el 2011 de la inabastable alcaldia de Barcelona. Els pressupostos i les institucions a disposició de CiU, directament a través de la Generalitat i indirectament de l’Ajuntament i de la Diputació barcelonina, li han proporcionat una potència de foc polític excepcional, amb un control irrepetible de mitjans de comunicació, institucions culturals, publicitat, subvencions i nomenaments polítics.

Un altre dels factors que facilitaven l’aposta de Mas va ser la incorporació també per primera vegada d’una part de l’empresariat, el món dels negocis i fins i tot de les classes més altes al seu procés independentista. El derrotat alcalde Trias era l’exponent municipalista de la culminació en la presa del poder de les institucions i alhora d’una certa sintonia del nacionalisme amb la burgesia barcelonina.

Amb Ada Colau com a alcalde, Artur Mas es troba de nou amb un contrapoder a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, que ja reclama els deutes contrets pel Govern català amb Barcelona durant els quatre anys de sequera abans fins i tot d’entrar a l’alcaldia; i al damunt sense aquella figura conciliadora i pactista que simbolitzava en el seu independentisme sobrevingut i esforçat el gir nacionalista de la burgesia barcelonina.

Però la caiguda de Barcelona tindria un valor escàs si es limités a aquests dos factors, per més visibles i simbòlics que siguin. Si es tracta de comptar amb la capital de Catalunya, és evident que Mas no podrà tornar a l’ús abusiu de les arques municipals, però no es pot descartar que Ada Colau entri en acords en algun moment amb el sobiranisme i acabi lliurant-li algun trumfo, previ pagament de les contrapartides corresponents. Pel que fa a un eventual estrenyiment de la base social de l’independentisme barceloní, no cal precipitar-se en l’anàlisi d’un mapa electoral en què CiU manté un altíssim nivell de vot.

Els resultats del districte més benestant de la ciutat, Sarrià-Sant Gervasi, un 41,5%, no són els d’un partit els votants del qual han desertat. Trias va ser el més votat en tres districtes burgesos més, encara que de composició més barrejada, com les Corts, l’Eixample i Gràcia. En els altres sis, en canvi, Barcelona en Comú és qui guanya, seguida en cinc per CiU, sempre per davant d’ERC a tota la ciutat. Només en un, Nou Barris, CiU queda desplaçada al cinquè lloc, amb un exigu 1%.

Nou Barris és l’excepció barcelonina: amb els resultats dels altres nou districtes, Trias gairebé hauria empatat en vots amb Colau. Però és la regla metropolitana: a les grans ciutats de l’extraradi barceloní CiU també queda malparada; el conjunt del sobiranisme no supera el 21%; i, fins i tot, ERC queda com a primera força independentista.

Del mapa electoral en surten tres Barcelones ben diferenciades. Hi ha una Barcelona sobiranista, en la qual la suma dels votants de CiU, ERC i la CUP supera el 50%: l’Eixample, Gràcia, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi. Hi ha una altra Barcelona, a la qual podríem anomenar mestissa, on guanya Ada Colau però manté un vot sobiranista molt alt, entre el 33% i el 39%, gràcies al fet que CiU se situa com a segon partit: Ciutat Vella, Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí i Sants-Montjuïc.

Aquestes dues Barcelones són molt semblants a la resta de Catalunya i, si tot el país fos així, la decantació cap a majories independentistes intractables seria un fet. Però hi ha una tercera Barcelona molt populosa, a la qual podríem anomenar espanyola, on el sobiranisme queda superat per PSC, Ciutadans i PP. No és tan sols el decisiu districte de Nou Barris sinó la gran metròpoli, on ERC és una força emergent, i CiU és un partit de l’establishment en decadència.