Damien Rice, tota la resta és silenci

De vegades, es produeixen esdeveniments extraordinaris just davant nostre però no ens n'adonem. A Damien Rice, desaparegut durant molt temps de la vida pública, li van preguntar per què s'havia refugiat a Islàndia per gravar el seu últim disc i va respondre que el va meravellar saber que en terres tan gèlides, caracteritzades per algunes de les seves glaceres, hi ha rius d'aigües calentes. Divendres a la nit, el músic irlandès, acompanyat només de la seva guitarra, es va convertir en tot un esdeveniment extraordinari per un Primavera Sound d'una oferta inabastable, fins i tot per a un país que el rebia per primera vegada en més d'una dècada de carrera.

Com un volcà, fent bullir les emocions, Rice, sol a l'escenari, va fer emmudir la multitud sobre la gran esplanada a mesura que es feia fosc. Podia haver estat una proposta atrevida d'un cantautor amb talent, però allò va ser com veure i escoltar una força de la naturalesa. Calia fregar-se els ulls o deixar de parpellejar mentre el seu folk rock s'expandia sense aturar-se. Amb els peus clavats i transmetent una seguretat en si mateix enlluernadora, era com si Rice s'hagués promès que no es mouria fins que els seus acords i la seva veu visceral aconseguissin convertir aquell espai gegantí, al qual el mar protegeix, en el saló de la seva cabanya a Islàndia o allà on s'ha amagat durant aquest temps, on va compondre un àlbum tan excel·lent com My favorite faded fantasy, del qual van sonar amb deliciosa harmonia I don’t want to change you, It takes a lot to man o la cançó que dóna títol al disc. Il·luminat per un sol focus o uns llums tímids, la seva figureta groga concentrava l'atenció sobre l'immens negre de l'escenari mentre colpejava la guitarra amb la mà o esquinçava les cordes amb els ulls tancats.

Amb la samarreta atrotinada, la barba descuidada i la guitarra esquinçada, era com si Rice fos aquell tipus que passeja pel carrer sense dormir en tres dies ni adreça fixa, buscant unes monedes per tirar una nit més. Però era només l'aparença perquè es tracta d'un trobador de perfecte rumb, que transita el mateix camí de Cat Stevens o Nick Drake però afavorit per un esperit rock indescriptible. No hi ha un temperament igual en el folk actual. Es tracta d'un artista majúscul, hiperbòlic, que es va sobreposar a les deficiències de so de l'escenari Primavera, que va aconseguir que l'acompanyessin els cors del públic o que Delicate gaudís de tota la seva màgia íntima i confessional, impactant gràcies a la seva veu plena, nostàlgica, poderosa en els seus tràngols, abastant tot l'escenari.

Minuts després que Patti Smith acabés el seu concert, en un altre escenari, fent referència al poder de la música i al de la gent, sent igual de la generació que fossin, Rice, absorbit en la seva pròpia filosofia artística, lliurat en cos i ànima al seu ball de dimonis i muses, d'assumptes pendents i records, impregnat d'una bellesa tan malenconiosa com inassolible per a tants cantautors de la seva quinta i d'un parell més, va fer que el cabal de la seva música bullís a la màxima temperatura en l'última cançó de la nit. Amb una caixa gravadora que anava reproduint la seva veu, les seves guitarres, les seves percussions o els seus crits de guerra, el músic va semblar que es multiplicava, com si el volcà entrés en divina erupció, en reunir en el seu foc els ancestres del folk amb una nova aventura del rock modern. Era un esdeveniment extraordinari, com aquells rius d'aigües calentes enmig del fred. Era Damien Rice. I tot la resta era silenci.