Del president Junqueras al gat de Rajoy

Pere Aragonès, l’home dels números d’Esquerra, m’explica que Oriol Junqueras s’havia preparat a consciència la conferència al Cercle d’Economia. Fins i tot van fer un assaig amb una xerrada dimecres passat a la Cambra de Comerç Francesa. Tant li era si hi havia la meitat d’audiència que en les grans ocasions, que els VIP eren comptats, Junqueras a Sitges ha filat un discurs irònic i intel·ligent per provocar i alhora seduir l’elit econòmica del país.

“No te’l creuràs, però almenys enganxa i ens ha fet riure”, opina Carles Tusquets, president de Fibanc en sortir de l’auditori. Antón Costas simpatitza amb Junqueras, li demana, com amb Albert Rivera, que aquesta estrena a Sitges “sigui l’inici d’una llarga amistat”. Costas l’anomena “president” en dues ocasions, reitera que estan “satisfets amb el moderantisme i el conservadorisme” del seu discurs. Junqueras vol tranquil·litzar, vol demostrar que no és un arrauxat que volta per la Diagonal amb un trabuc. El president Junqueras manté una posició tan moderada que fins i tot Costas el tempteja i li recorda que per eliminar el franquisme es va haver de trencar el marc legal aleshores vigent.

ERC, entre Cameron i Merkel

Junqueras ha perfeccionat el seu perfil docent habitual, sovint tediós: ha començat amb l’envelliment de la població –“al Japó es venen més bolquers per a gent gran que per a nadons”–, ha saltat a la macroeconomia i després a les necessitats locals. Només ha parlat de política quan l’hi ha demanat Costas, que li ha preguntat, amb to suplicant, si era possible que després del 27-S aparquessin el procés com a mínim una dècada. Junqueras ha explicat que ell vol fer com el conservador David Cameron, convocar un referèndum, i que la seva política econòmica té molts punts en comú amb la d’Angela Merkel. La pregunta inevitable sobre la inestabilitat que provocaria la independència, Junqueras la despatxa amb un rampell de mala llet: “L’enriquiment ràpid i la corrupció, això sí que genera incertesa, i vostès ho saben”.

Junqueras té el privilegi de tancar-se a la sala dels VIP, la Mestral 1. Allà s’hi està una bona estona conversant en privat amb el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, amb el representant de La Caixa, l’omnipresent Jaume Giró, amb el conseller Mas-Colell i amb Carles Creuheras. Pregunto al president de Planeta què li ha semblat la ponència de Junqueras però m’admet que ha arribat tard, just per a la reunió a Mestral 1. Quan finalitza el diàleg, Creuheras marxa de nou, a esmorzar, a fer temps fins que arribi Mariano Rajoy.

La corbata i el gat mort

Per a la intervenció de Junqueras, Costas vesteix informal, sense corbata. Quan li toca el torn a Rajoy, el president del Cercle ja s’ha canviat la camisa i s’ha posat corbata. Al president del Govern espanyol el reben l’alcalde de Sitges, Costas i Josep Oliu. En segona línia espera Màrius Carol, director de La Vanguardia. A Giró no se’l veu enlloc –el veritable poder treballa a l’ombra–.

Amb Rajoy l’auditori de l’Hotel Meliá Sitges torna a estar farcit de cares famoses i de cadires ocupades. Costas recupera una de les seves anècdotes favorites, la paràbola del gat mort de Fabià Estapé. Un gat cau d’un onzè pis i mor al tocar terra, però rebota gràcies a les lleis de la física i per això algú pot creure que ha ressuscitat; però no, ha mort. Costas va assegurar l’any passat que el gat mort havia rebotat i avui davant de Rajoy ha afirmat: “he sortit al carrer i he comprovat que el gat no ha rebotat”, és a dir, que ha sobreviscut; és a dir, que la recuperació econòmica és real. És fàcil perdre’s i no tenir clar si el gat ha mort o és viu, si és un siamès o un de negre els de la mala sort, però Rajoy sembla satisfet amb el que ha expressat Costas. En canvi, quan el president del Cercle li assegura que “l’esclat de malestar” –ergo, Podem, Colau i monges vàries– és conseqüència de la recuperació econòmica, Rajoy fa cara de no entendre-ho; i no és l’únic.

Potser Costas es refereix al mateix Rajoy, perquè durant la seva ponència té un moment netament socialista quan defensa que portar l’AVE a cada racó d’Espanya era una qüestió social més important que la lògica del mercat: “El corredor mediterrani és un projecte important, però no tot és competitivitat; cal portar l’alta velocitat a totes les regions”.

Costas estava més inspirat que de costum. S'ha inventat una nova metàfora barroca: “La corrupció és un dissolvent molt poderós de la cola necessària per a la societat i l’economia”. També ha recuperat aquell acudit de l’Eugenio, de l’home que queda penjat en un precipici, demana ajut i se li apareix Déu, que li promet que una legió d’àngels el socorreran. L’home respon el ja clàssic “però hi ha algú més?”. L’audiència ha rigut d’allò més, prova que al Cercle d’Economia viuen en una realitat paral·lela on mai han escoltat els cassets de l’Eugenio quan sortien de viatge estiuenc amb la família.