Aquella essència de les bandes de rock’n’roll

Les cròniques expliquen que quan The Replacements tocaven en aquells concerts dels vuitanta, en què amb prou feines els coneixien quatre gats, però colpejaven que donava gust amb el seu rock melòdic punyent de genoma punk, baixaven de l'escenari i acabaven tirats pels terra entre el públic, regirant-se entre suors, cridòria i una revolució elèctrica que ordenava (i transformava en una cosa única) el caos intern d'aquells adolescents que es criaven a l'ombra del reaganisme en una Amèrica del Nord que havia deixat enrere els seus anys daurats de rock’n’roll. Tres dècades després, aquell món i aquells protagonistes són molt diferents, tant que el poderós vehicle de la nostàlgia, barrejat amb una cosa de la qual no es parla mai, però que es diu diners, va reunir el 2005 The Replacements (concretament, Paul Westerberg i Tommy Stinson, membres originals), que fins ahir a la nit no van trepitjar terreny espanyol en aquesta etapa de reunificació.

Ho van fer al Primavera Sound, que com a esdeveniment social, gegantí i ludicofestiu de la música en directe xoca una mica amb allò que alguna vegada va representar la banda sortida de Minneapolis. Però el rock’n’roll no és, des de fa molt temps, un esdeveniment que xoca moltes vegades contra si mateix, els seus principis o les seves finalitats? En el festival barceloní, els quatre membres actuals de The Replacements no van baixar de l'enorme escenari, com abans, però no els va fer falta. Aquells quatre paios, liderats per un Paul Westerberg enèrgic, van tornar a lletrejar la paraula rock’n’roll amb professionalitat i, sí, el més important, amb un entusiasme contagiós.

Aquella banda veterana de bar que sembla The Replacements es van deixar d’històries per anar empalmant cançons amb fervor, fent brillar els seus orígens punk en aquella supervelocitat i tensió de les seves guitarres. Aquí, amb una multitud que va entrar en el concert des dels primers acords, hi havia The Replacements, que ni van canviar el curs de la història ni tan sols van aconseguir fer tot el soroll que guardaven les seves millors composicions, i era com veure quatre homes jugant-s’ho al destí amb les cartes de cap per amunt: rock’n’roll primigeni, de forta melodia, que tant sacsejava al més pur estil The Ramones a Bastards of Young com eixamplava com Big Star amb Alex Chilton o Can’t hardly wait.

Westerberg, que ha canviat l’anar col·locat per xarrups de Coca-Cola sobre l'escenari, té la veu una mica perjudica però s'aixeca sobre si mateix amb punt d'honor i acaba per provocar tota una onada vehement sobre la resta, com en el cas de Tommy Stinson, que es movia eufòric cada dues cançons, girant sobre si mateix, somrient sense parar. Sense malabarismes, sense miraments, encara encaixen la peça, tenen la capacitat de fer sonar els seus himnes de romanticisme i insatisfacció de carrer com si no passés el temps per ells.

Himnes, precisament, és el que es pot dir que ja tenen The Black Keys, un dels grups cap de cartell d'aquesta edició. Només va caldre que comencessin amb Dead and Gone i la cridòria va ser destacada. Com en el seu moment els va passar a The White Strapes, en aquell vessant de revisionistes que ofereix el rock fa tant de temps, la seva fórmula de blues-rock-garage triomfa, tant que han passat de tocar en sales d'aforament mitjà a grans pavellons. Però tant que, al seu torn, han perdut alguna cosa pel camí. Amb els seus ressonants riffs i distorsions a tot drap, Dan Auerbach i Patrick Carney van ser un gloriós descobriment des d’Ohio amb àlbums plens de saborosos ressons com Brothers i Thickfreakness fins que va arribar El Camino, excel·lent de principi a fi, que els va posar en l'òrbita de mig món amb temes que ahir van tornar a brillar com autèntics èxits, com Gold on the celling i Lonely Boy.

Però en aquest duo, cada dia més fred en la seva relació, hi ha un posat de rock d'estadi que ja surt sol, que busca més l'impacte fàcil que remoure cossos intrèpidament, que aplana totes les brutes i interessants arestes de blues que els va donar personalitat. El seu últim disc, Turn Blue, va ser una punxada en tota regla, que va constatar que el seu estil ja va més per aquesta direcció que l'anterior. Amb tot, tenen un punch d'altura. Però allà on The Black Keys sembla anar perdent la seva essència fascinant, uns paios com The Raplecements, molts anys després, són capaços de recuperar-la.