AC/DC destil·la energia pura a Montjuïc

Un nombrós exèrcit de samarretes negres va inundar divendres a la nit la muntanya de Montjuïc. Als voltants de l'estadi olímpic el color negre era encara més intens, esquitxat aquí i allà per simpàtiques banyes vermelles lluminoses. Una vegada a dins, el Lluís Companys oferia una d'aquelles entrades d'autèntic luxe, ple a vessar d'un públic que rondava els cinquanta; realment la mitjana d'edat era força més alta que en qualsevol altre concert dur a l'ús. I molts assistents hi van anar amb els fills, de manera que la festa tenia un to gairebé familiar. AC/DC ja ha aconseguit ser un producte intergeneracional capaç d'unir pares i fills amb una mateixa pulsació rítmica, vital.

Quan passaven dos minuts de les deu, sens dubte puntualitat australiana, es van apagar els llums; només les banyes vermelles espurnejants trencaven la foscor. Un gran udol, procedent de prop de les 60.000 goles que omplien el recinte, va trencar el silenci i una nau espacial va aparèixer a les immenses pantalles de vídeo: van començar els focs artificials al crit d’AC/DC. Un tallant riff de guitarra d’Angus Young va trencar la màgia videogràfica i milers de braços es van alçar per competir amb els llumets de milers de telèfons mòbils que immortalitzaven el moment.

A partir d'aquí ja tot va ser deliri. L'estadi va entrar en un moviment compulsiu que només va baixar d'intensitat en els escassos silencis entre tema i tema. Angus Young, amb l’etern uniforme de col·legial, aquest cop amb un vermell incendiari, va fer el pas de l'oca en el segon solo davant la immensa torre d'altaveus Marshall que hi havia a l'escenari. La veu gutural de Brian Johnson ho inflamava tot sobre un ritme aclaparador. La pista de l'olímpic es movia a l'uníson i les banyes vermelles espurnejaven, una imatge per al record.

Després de cinc anys AC/DC ha tornat disposat a demostrar que la potència implacable continua tenint la mateixa vigència de fa dècades enrere

Ja en el tercer tema, quan Young es va posar per primera vegada els dits al front per insinuar les banyes, una cosa havia quedat clara: després de cinc anys AC/DC no havia tornat a la carretera per res, havia tornat disposat a demostrar que la potència implacable de la proposta continua tenint la mateixa vigència avui que dècades enrere. Pur rock & roll basat en la descàrrega energètica continuada, sense descansos ni concessions. Les descàrregues d’adrenalina es van anar succeint. Un escenari enorme que canviava del verd roent al lila, coronat per l'anagrama de la banda i les banyes eternes, va ser el marc de més de dues hores de potència sonora. Als dos costats, dues pantalles gegants de gran resolució oferien primers plans enormes en una realització una mica nerviosa però efectiva. I encara dues pantalles més, una mica més petites, compensaven la falta de visió dels qui es mantenien als laterals.

Un trio potent va mantenir un ritme constant i eixordador però, en realitat, tot el pes dels actuals AC/DC va recaure en el duo Young-Johnson, que es va repartir constantment la primera línia de l'escenari. Johnson, a punt d’esgargamellar-se, va aconseguir transmetre una tensió davant la qual va resultar impossible no implicar-s’hi, i més a mesura que apareixien els temes més clàssics de la banda corejats per tot l'estadi a plens pulmons. Young va mostrar una vegada rere l’altra el seu poder amb la guitarra, que és molt; de la Gibson SG en saltaven espurnes, mentre que ell no deixava de moure's d'un extrem a l'altre de l'escenari.

AC/DC va deixar clar en aquesta ocasió que, després de més de trenta-cinc anys, encara hi ha banda per a estona.