Revoltosos de ritme lent

En democràcia, les millors festes són les que no es noten perquè arriben com la pluja fluixa o la primavera boja, d'improvís i canviant, capritxosa i de vegades feliçment justa. Les eleccions del 24 de maig han posat en òrbita la vella fe en la justícia poètica, quan la victòria o la derrota, el bé o el mal venien dictats pels déus i quan la voluntat divina s'expressava per la mà dels homes, per la seva espasa i la seva cota i la seva celada.

En aquestes eleccions, el poder ha perdut el control a les mans d'incontrolats el desordre organitzat dels quals ha aconseguit vèncer sense cap victòria i sense derrotats estesos per terra. N'hi ha hagut prou amb petitíssims percentatges de vots, càlculs infinitesimals, mínimes distàncies entre els candidats perquè la lògica de la democràcia hagi inclinat avui el vent cap a la justícia poètica i ètica, com si de debò el castell de la impunitat pogués ser derrocat amb el buf llevíssim d'uns quants milers de vots.

Perquè ningú ha arrasat enlloc però l'esquerra ha deixat el gat a la vora de l'aigua i molt segurament escarmentat per a una temporada. Les set vides de la prepotent i enquistada Esperanza Aguirre han començat a córrer vertiginosament cap enrere davant la integritat professional i la transparència ètica de la magistrada Carmena, ennoblida per l'esforç i la voluntat de ser justa. Amb la dentadura desmuntada, les ulleres tortes, la cabellera descomposta i el cos desmanegat, ha ensenyat intel·ligència i dignitat a les pantalles contra la sevícia electoralista d'una candidata disposada a tot, perquè per això ha estat sempre Esperanza Aguirre, per demostrar que els límits polítics no existeixen i el desvergonyiment només és un encant més del privilegi de sang i cognom. I Carmena li ha explicat amb un somriure nerviós i un aplom secret la seva veritable convicció democràtica: encara aspira a reinserir-la.

En aquestes dues dones es resumeix l’arc simbòlic del que ha canviat sentimentalment i emocionalment en la societat espanyola i catalana

La primera bateria de declaracions d'alguns dels nous alcaldes han netejat de cop el panorama de codis xifrats, paraules ciclostilades en argumentaris de tosquedat mental insondable, mentides descarnades vestides de caràcter comunicatiu. Tot això acaba de morir-se d'un dia per l'altre, i encara que hagi de ressuscitar aviat (perquè tot ressuscita en la història i gairebé res s'extingeix), convé taxar i viure de debò el moment feliç de dues alcaldesses de Madrid i Barcelona, Carmena i Ada Colau, que parlen amb la franquesa de les conviccions interioritzades, que senten el que diuen i pensen el que senten, que buiden el mapa de prescripcions nascudes en despatxos d'imatge i comunicació i postulen una confiança en la paraula directa i explícita, de vegades cruel i sovint justa.

S'han tirat floretes i han lloat les seves ciutats respectives amb la voluntat de conciliar-les perquè els sembla millor que enfrontar-les. Han dit coses humils amb paraules humils i n'hi ha hagut prou amb això perquè la rancietat es dissipi de cop.

En el relleu de les dues capitals es resumeix la bicapitalitat real del país i la lliçó és més profunda que els percentatges concrets pels quals han guanyat: ni Carmena serà lliure ni, per descomptat, ho serà Ada Colau per fer ni la meitat del que vol, o fins i tot menys. Però sabem de cop que la rutina d'una pràctica tòxica ho tindrà més difícil des d'ara encara que sapiguem també que aguaita la por de governar fent enfadar a qui no has de fer enfadar, com sabem que les possibilitats reals de canviar les coses tenen marges ínfims d'actuació.

Sense resignació no hi ha política però sense insubmissió, tampoc: en aquestes dues dones es resumeix l'arc simbòlic del que ha canviat sentimentalment i emocionalment en la societat espanyola i catalana. Els 17.000 vots de distància entre Trias i Colau són una falsa distància curta, i qui millor ho va entendre va ser Trias la nit electoral. Qui no ho va entendre, o va fingir que no ho entenia, va ser el president Mas. Aquesta vegada, encara més, la màscara de la comèdia agria el gest festiu i delatava la decrepitud d'un polític una vegada i una altra derrotat malgrat el serrell alegre i els grans plans de futur. S'ha girat la truita, encara que sigui només en l'ànim dels que creuen que la democràcia es balla revoltosament amb ritmes de fons lent.

Jordi Gracia és professor i assagista