Un alcalde pot evitar els desnonaments?

Les dues principals candidates a les alcaldies de Madrid i Barcelona, Manuela Carmena i Ada Colau, inclouen entre les seves prioritats evitar els desnonaments a les seves ciutats, però els rivals polítics han mostrat dubtes que puguin fer-ho. Uns basen els seus recels en arguments jurídics i d’altres, en pur escepticisme. Colau és una de les fundadores de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, i Carmena ha fet de la fi dels desnonaments una causa durant la seva campanya i en els primers dies després de les eleccions, per la qual cosa les dues es juguen gran part del crèdit de l’electorat a aconseguir aquest objectiu.

Però, un alcalde pot evitar que hi hagi desnonaments? Una vegada que el jutge dicta l'ordre de desallotjament, no. No obstant això, experiències desenvolupades en algunes comunitats i municipis demostren que els ajuntaments poden fer moltes coses per evitar el llançament [execució del desnonament] dels seus veïns.

Què proposen Carmena i Colau? La candidata d’Ara Madrid s'ha compromès a posar, en els seus primers 100 dies de mandat, “tots els mitjans i recursos municipals per a la paralització de desnonaments de primer habitatge”. Colau, a Barcelona, s'ha proposat posar fi als desallotjaments per motius econòmics. Les dues candidates admeten, per tant, que és impossible impedir tots els desnonaments, però advoquen per mesures que evitin molts dels que es produeixen. En el cas de no aconseguir-ho, plantegen garantir a les famílies “una alternativa habitacional” (Madrid) o un “reallotjament adequat” (Barcelona); és a dir, que l’Ajuntament s'impliqui per facilitar un sostre als afectats.

Quins mitjans té un Ajuntament contra un desallotjament? El primer que fa falta és “voluntat política”. Ho diu Juan Bermúdez (IU), l'alcalde de Conil de la Frontera (Cadis, 22.000 habitants), un municipi que mostra l’honor de no haver viscut cap desnonament des que va començar la crisi. De veïns en risc de ser desallotjats, n’ha tingut molts, però l'equip municipal s'ha implicat personalment en la mediació amb les entitats financeres. El llançament es deu a un incompliment del contracte entre un particular (l'amo de la casa) i el banc que li va concedir la hipoteca, per la qual cosa el paper del govern local és, sobretot, de mediació entre tots dos. Aquest és un dels pilars dels plans contra els desnonaments que han engegat algunes comunitats, com Andalusia i el País Basc.

El pla de Carmena és semblant: ella pretén intervenir-hi des de l’Ajuntament. Per aconseguir-ho, la candidata d’Ahora Madrid proposa una Oficina de Mediació Hipotecària, el treball de la qual estigui emparat, sobretot, en dos convenis: un entre l’Ajuntament i els jutges, perquè aquests avisin dels casos d'impagament d'hipoteca amb el risc de desnonament, i un altre entre el govern local i els bancs, per buscar solucions abans que l'entitat demani el desallotjament.

Què ofereix l’Administració al banc? La negociació sol centrar-se en tres opcions, en funció de les circumstàncies de la família: convèncer el banc perquè concedeixi la dació en pagament (la família retorna la casa i amb això cancel·la el deute), pactar el refinançament de la hipoteca o aconseguir que la família es quedi a l'habitatge ja embargat pagant un lloguer barat. “Així hem aconseguit parar 6.000 desnonaments”, assegura Elena Cortés, la consellera andalusa d’Habitatge que va engegar aquest programa en 2012. El Govern basc xifra en un 60% el percentatge de llançaments evitats a través d'aquella negociació.

Es pot negociar amb els jutges en última instància? El pla de la candidata Carmena –que és jutgessa– inclou la col·laboració dels seus col·legues de professió perquè comuniquin a l’Ajuntament els casos de famílies en risc de ser desnonades. En alguns casos, un Govern regional o un Ajuntament han arribat a intervenir entre l'afectat i el jutge perquè posposi el llançament fins que la família pugui ser reallotjada en un habitatge social. Així ho va dictar una jutgessa de Sevilla en el cas de la corrala Utopia, un edifici buit propietat d'un banc que va ser ocupat durant dos anys per dotzenes de famílies. Altres jutges han dictat ordres semblants per emparar famílies en risc d'exclusió.