Concert ciutadà

El líder de Ciutadans (C’s), Albert Rivera, s'ha reafirmat aquests dies en la proposta d'eliminar el sistema singular de finançament dels territoris forals: el Conveni de Navarra i els concerts de les províncies basques. Ja ho havia dit fa diverses setmanes, i va provocar el rebuig de tots els partits d'aquests territoris, amb independència de la seva orientació ideològica o nacional. Els sondejos fets al País Basc i Navarra, on diumenge es trien els respectius parlaments provincials, han registrat aquest rebuig, en perjudici de C’s; però el tema ni tan sols ha provocat debats sobre el finançament autonòmic en el seu conjunt, malgrat que és una qüestió central en el desencadenament de la crisi rupturista catalana, que continua sent el problema polític pendent més greu.

El sistema de concerts-convenis consisteix en essència en el fet que les institucions corresponents recapten tots els impostos i paguen a l'Estat una quantitat global, la quota basca, com a aportació anual a les despeses de l'Estat relatives a competències no transferides a aquelles comunitats. Aquest mecanisme d'autonomia financera forma part dels anomenats en la Constitució “drets històrics” dels territoris forals. Malgrat el seu caràcter anacrònic en diversos sentits, la Constitució els va reconèixer per una raó d'oportunitat política: Franco els havia suprimit a Biscaia i Guipúscoa, però els havia mantingut a Àlaba i Navarra: la democràcia, es va dir, no pot concedir menys del que en aquest terreny va admetre la dictadura.

El resultat de l'aplicació del mecanisme concert-quota basca ha resultat molt favorable per als territoris forals, que han disposat d'una capacitat de despesa, segons càlculs, fins a un 60% superior a la mitjana de les comunitats de règim comú. Però això no s'ha degut essencialment a una recaptació tributària més alta sinó al càlcul molt avantatjós de la quota basca. Per fixar-ho es va establir el 1981 un percentatge que venia a ser el de la participació del PIB basc (o navarrès) en el del conjunt d'Espanya i que no s'ha modificat des de llavors: el 6,24% en el cas del País Basc.

La quota basca suposa, per tant, el 6,24% de les partides del pressupost estatal destinades a exèrcit, servei exterior i altres competències de l'Estat no transferibles. Amb la particularitat que entre aquestes competències no es considera la relativa a garantir la igualtat bàsica de serveis en tot el territori nacional. El que es paga de menys a l'Estat per aquesta via és un excedent a la disposició de les administracions forals. És, per tant, un privilegi que segons diversos experts suposa l'equivalent al 4% del PIB del País Basc. És aquesta quota el que està infravalorat i caldria revisar. No el concert en si mateix, un sistema de finançament que és en principi neutral a aquests efectes, sinó el de fixació de la quota.

Albert Rivera, que ha sabut veure que el principal problema polític d'Espanya requereix una política d'Estat, i a tot l'Estat, ha tingut el valor de plantejar la necessitat d'aquesta revisió, però potser no n'ha sabut formular l'objectiu concret. Quan el nacionalisme català amenaçava de reclamar la independència si no se li reconeixia un finançament condicionat per la seva aportació a la solidaritat territorial, estava demanant un concert com el basc. Però la igualació fiscal entre catalans i bascos no implica estendre el privilegi insolidari, ni tampoc eliminar els concerts, sinó fer compatible el seu manteniment amb l'aportació responsable a les polítiques redistributives de les quals depèn la cohesió territorial i social sense la qual no hi pot haver autonomia política.