Jueus i catalans

Després que el 2011 aparegués el primer volum dedicat a “la guerra dels jueus”, De bello judaico, llibre relatiu a la guerra entre romans i jueus entre els anys 66 i 74 dC, ara arriba, sempre en bona edició i traducció de Joan-Andreu Martí, el volum segon i últim de Flavi Josep, La guerra jueva (Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2014).

Flavi Josep —per llei de fonts, Yossef ben Matityahu— va ser un historiador del segle I mig jueu, mig romà que va acabar gaudint dels favors i les dignitats que la família dels Flavi va atorgar-li per la seva col·laboració en la contesa romano-jueva. Les comunitats jueves de Palestina sempre havien resultat incòmodes a l’Imperi, per bé que durant molts anys els governadors enviats des de Roma, com Ponç Pilat, van aconseguir evitar que hi hagués en aquella província romana grans aldarulls: el judici de Jesús, per exemple, es va resoldre no solament perquè els jueus (fariseus en especial) quedessin satisfets davant l’amenaça de l’arribada del messies —fet que el judaisme ajornarà fins a la fi dels temps—-, sinó també davant l’amenaça que Jesús pretengués, amb la seva fama enorme, guanyada en solament tres anys —com la de Ciutadans—, sotraguejar les bases de l’Imperi.

Rebomboris i caramells no van faltar entre la mort de Crist i l’any que començà la “guerra jueva”, però va arribar un moment en què Roma va considerar que no s’havia de permetre més impertinències per part de la comunitat, intensa i extensa, dels fills de David. Va ser com aquest auguri que pesa sobre el nostre país, recordat no fa gaire per Gregorio Peces-Barba, segons el qual Catalunya ha de ser bombardejada cada quaranta anys. Dit i fet: el legat de Síria, Cesti Gal, va intervenir amb les legions romanes, l’any 66, a fi de pacificar Palestina. Josep va ser insòlitament nomenat comandant de Galilea i de Gàmala; però més d’un coneixia la seva romanofília, de manera que la seva actuació de control dels rebels jueus —habitualment dits també “bandolers” i, en general, gent tirant a fogosa encara que no s’hagués inventat la pólvora— tant va ser entesa pels romans com una mesura de seny, com pels jueus un acte de col·laboracionisme. D’aquí va néixer la sospita, per part de bandolers i de zelotes —jueus molt radicals, que de cap manera volien fer pactes amb Roma, com l’ANC i Esquerra no vol fer-los amb Madrid—, que Josep, que semblava que feia de mitjancer entre romans i rebels israelites, s’havia venut al poder de Roma i havia de ser considerat, per tant, un traïdor: per poc el maten en més d’una avinentesa.

Ja sabem com acabà aquesta guerra: l’any 70 Titus i les seves legions van destruir la ciutat i el temple de Jerusalem —deixant-ne només el sòcol, avui anomenat Mur de les Lamentacions— i van caure les fortaleses de Maquerunt (on Salomé havia ballat davant Herodes) i, el 74, de Masada, que els jueus van reconstruir entre 1920 i 1960 com a símbol de resistència patriòtica. El mateix que ha fet Barcelona amb el Born.

La tesi de Flavi Josep era que els romans havien rebut el poder de déu (també les monedes franquistes deien que el dictador ho era “por la gracia de Dios”) i que fóra una heretgia lluitar contra un imperi amb tal protecció divina. D’altra banda, com que el poble jueu, com el català, sempre havia estat vençut quan lluitava amb les armes (perquè el fatum, llavors, estava del costat de Roma), havien de callar, pagar i, si calia, morir: els lleons se n’afartaren al circ de Roma, per ordre de Titus.

Quants mitjancers no ha tingut també Catalunya en la seva lluita contra Espanya, i com han estat sempre considerats traïdors! Penso en Francesc Cambó (fundador de la Bernat Metge), però també en Josep (Yossef?) Antoni Duran Lleida: la tercera via, en la qual participa també Miquel Iceta (el nom, paradoxalment, ho és d’un arcàngel armat), fa tot el possible per apaivagar les tensions entre Espanya i Catalunya, però qui s’esforça en aquest empeny acaba sempre essent considerat caragirat i deslleial. Tinguem fe: són aquests homes, com Flavi Josep explica a La guerra jueva, els qui acaben aconseguint un benentès entre l’imperi i la colònia. I esperança: també Catalunya podria ser independent al cap dels segles.

Flavi Josep, historiador i comandant de Galilea.