Regulació a la carta

Grans institucions financeres com els bancs HSBC i UBS o la gestora de fons Blackrock reclamen en un document conjunt –avançat per l'Aliança de Diaris Líders a Europa (LENA), de la qual forma part EL PAÍS– un augment de la regulació bancària per evitar les crisis financeres sistèmiques. La petició constitueix un canvi substancial en el diagnòstic que va desembocar en la fallida de Lehman Brothers i un gir copernicà en les relacions entre banca privada global i regulació pública. Fins ara, els bancs han conviscut amb penes i treballs amb la regulació, acusada amb freqüència d'excés d'intervencionisme, invasió de les decisions privades i obstacle burocràtic al lliure desenvolupament del negoci. Un document del Fòrum Econòmic Mundial recull les lliçons de l'última crisi global i reclama més normes “per millorar l'estabilitat financera i reduir l'impacte de futures crisis”.

El gir estratègic és inesperat i esperançador. Suposa l'acceptació que la banca no pot desenvolupar el seu negoci sense normes exteriors precises i implica desmentir les interpretacions que van imputar exclusivament als reguladors la responsabilitat del crash del 2008. Un observador imparcial podria deduir a més del text que es reconeix als reguladors, coresponsables teòriques de la crisi, l'atenuant de la contínua pressió de les entitats financeres per reduir o eliminar els controls públics sobre l'activitat bancària. En tot cas, en una primera lectura s'aprecia que hi ha entre els signants del text un decidit propòsit d'esmena i un desig d'evitar en el futur excessos especulatius i pràctiques incontrolades.

La qüestió no és tant augmentar la regulació com millorar-la; fer que sigui eficaç. Aquest objectiu s'aconseguirà si els bancs i les autoritats treballen coordinadament en dues tasques complementàries: l'anomenada regulació macroprudencial i el que podria denominar-se microregulació. La primera implica que els bancs acceptin més control extern i més exigències de capital quan siguin necessàries i no necessàriament com a recepta comuna, sinó a mida de cada entitat i amb intensitat diferent en períodes de prosperitat o de recessió.

La microregulació, suggerida ja en la intenció del BCE de participar en els consells dels bancs, significa que el supervisor tingui capacitat d'opinar sobre la gestió d'un banc. Una de les causes més poderoses de la fallida global del 2008 va ser l'aplicació d'incentius perversos en la retribució dels gestors bancaris; una altra, l'orientació excessiva cap a actius immobiliaris. Aquests riscos podrien evitar-se amb una supervisió detallada, des de dins de les entitats.

Aquest és el camí per intentar evitar crisis bancàries o alleujar-ne els efectes? I tant que ho és. N'hi ha prou amb la bona intenció expressada al document del Fòrum per entendre que el camí està a punt? No. El propòsit d'esmena només és el canvi d'actitud que permet negociar millors relacions publicoprivades. Queda, si s'accepta el text com a punt de partida, un termini dilatat per ajustar la capacitat d'intromissió del regulador públic en la gestió de cada entitat; es tracta d'acotar les condicions de la seva presència i els límits de la seva participació.

Amb la macroregulació no n'hi ha prou per dotar d'estabilitat el sistema. La vigilància genèrica (balanços, ràtios de solvència) i els requisits de capital no han estat suficients per evitar les crisis ni per anticipar-les. Fan falta normes més fines, a la carta, i amb l'atenció posada en la gestió individual dels bancs. És el que promet del document del Fòrum; ara cal concretar-ho.