Pedro, els seus germans i milers de porcelles electorals

Pedro i els seus germans són a la cuina de la política, sense aparèixer. No cuinen enquestes ni programen campanyes electorals emperò asseguren, sovint, l’aliment del votants mitinguers.

Amb jersei negre amb els noms dels seus establiments al pit dret, usa una mirada i una parla ràpides, els ulls fiten i giren com un radar. Ell és al costat d'un camió refrigerat, a l'exterior del poliesportiu de Son Moix de Palma, al cul, a la façana posterior. Controla l'avituallament de 4.000 persones, del míting de Mariano Rajoy.

De cop adverteix que servirà 1.500 persones del grup El Pi a la Salle o, abans, el sopar de mil seguidors del PSOE a Calvià. El PP, per pressupost i protectors, xarxa i militància, guanya de valent, serveix milers i milers de racions en esdeveniments repetits en el camí de les urnes. Els majors als autocars del PP gairebé són com parents, de tant repetir excursions electorals. N’hi ha –molts– que van allà on conviden, sense afinar sigles.

Els germans Pedro, Pep i Jordi –i la família– són Carreras Mascaró Societat Limitada, empresa per a l’oferta alimentària o l'entreteniment de les masses. Proveeixen multitudinaris dinars, sopars, berenars o pícnics.

Els Carreras, en tercera generació, dominen una gran estructura d'oferta de cuina popular i populosa. Crien, sacrifiquen i rosteixen 2.000 porcelles al mes. Per a Nadal i Pasqua, fan venda directa per a consum a domicili, torren, dauren, una caterva, milers de porcells. Tenen un forn immens i exploten una granja porcina pròpia, a les terres del llinatge. Engreixen vedelles, més de 300 a l'any. Per això no són enfora del macromercader, de carn, el potentat del món rural Juan Pocoví, cavallista familiar a Son Alegre, a Son Ferriol de Palma, que fou soci cavallar de l’extint polític del PP Juan Verger.

Els joves Carreras Mascaró eren pagesos i assalariats –xòfers i carnissers d’escorxador– i ara duen les regnes del mercat massiu de la restauració rural, amb preus barats, amb menús de bufet lliure i balls de dissabte. En la seva xarxa, en propietat o explotació, tenen set grans establiments de restaurants o espais grans per servir des de dinars solitaris a celebracions sense límit.

El seu cau, marca i matriu, és la pagoda de Ses Torres, situada a la rotonda davant de la seva pàtria, Ariany. Estan clavats a l’interior, a l'eix Inca-Sineu-Manacor, aquella autopista que Jaume Matas i Mabel Cabrer volien fer i que la gent va aturar i negar amb la seva protesta.

Els pares dels Carreras eren hortolans de solcs i càvec, verdures i anar a vendre a mercats

Al petit país pla i sec, poc vulnerat, el padrí de Ses Torres regentava un baret arianyer. Els pares dels Carreras eren hortolans de solcs i càvec, verdures i anar a vendre a mercats. Van passar a la restauració i al matriarcat invisible, la mare, va marcar les fites i fundà la seva cuina, fixà l’estil.

El 1990 va néixer la seva factoria de la porcella a la cruïlla de camins i tapes, el frit i el variat –una desitjada acumulació absurda de sabors i sucs–. El restaurant, la casa mare, és un bullir mundà, pagès i urbà, turístic i ciclista, de veus, sigils i cares com patenes. Es fan 800 serveis els dissabtes i els diumenges. Diàriament, sense horari, el pàrquing de palmeres l’envolten cotxes i camions i es fan servir més de 300 parells de forquetes i culleres.

Ells, feiners i decidits, amb un germà o nebot a cada negoci, van créixer en especialitzar-se en l'explotació de cuines i complexos XXL: Binicomprat d'Algaida, que va crear l'amo d'Es 4 Vents i el cavallista exbanquer Simón Galmés, tan inquietant. El constructor i gruer José Antonio López Raigal des de Calvià va controlar allò però va passar per ull. Allà la lupa escrutadora de l’Administració va cercar la fressa –el rastre– dels capitals bruts de la família de la banda narcotraficant La Paca. Res en net.

Tenen, també, l'exbarbacoa turística de Ses Cases de Son Sant Martí de Santa Margalida –on hi hagué una ramaderia de braus de toros– i gestionen una mina, la cuina i bars de l'hipòdrom de Son Pardo i també el de Manacor. Els ventres de les altes tribunes de Son Pardo han estat quasi el fòrum d'un cicle de menjars massius per a majors fets pel PP i, allà, José Ramón Bauzá, saludà, tocà i repartí paperetes als comensals asseguts. La imatge d’aquí de Tolo Ramon és la crònica dels fets del 2015. (Allà a vegades actuen electoralment els socialistes, si tenen fons i públic a bastament).

L’illa d'Ariany va entrar al mapa amb Antoni Pascual, la mà callada de la presa Maria Antònia Munar. En l'època del fulgor de la derruïda i esclatada Unió Mallorquina (UM), on tant s’estimaven els cavalls de trot, els empresaris de Ses Torres van controlar també la cafeteria i càtering a la televisió IB3; ho van deixar. A les terres fronteres de la Vila, per Santa Margalida i Can Picafort, un epígon i exsecretari d’UM, el ric polític Joan Monjo, no és com el comte Mal (Arnau), emperò les seves petjades queden a la pedra, fa dinars i papers.

[Els estómacs dels polítics deuen ser folrats de ferro, blindats i en moviment permanent, com formigoneres. Un ex-rara avis que no va ser del PP però va governar amb ells, Jaume Cladera, exconseller de Turisme, hoteler, en deixar el Govern el 1993, va dir que no volia ser president "perquè no estava disposat a menjar 365 arròs brut cada any ". O porcella. Repetir rutes i menús i cares poble a poble. A l’estil antic, d’aquella vella manera de fer política.]