Líbia, víctima del somni europeu

“Hem destruït el somni d'aquesta pobra gent”, lamenta un oficial dels guardacostes libis. El Mergheb acaba d'arribar al port de Misrata amb un carregament de 475 migrants subsaharians rescatats unes hores abans en alta mar. “Estaven a punt d'aconseguir la seva meta, després d'enormes sacrificis, i els vam aturar perquè és la nostra obligació”, afegeix el mariner mentre ajuda el passatge a baixar del vaixell artillat. Possiblement, també els van salvar la vida.

El seu cap, el coronel Reda Issa, sembla tan afligit com els seus subordinats però prefereix assenyalar que l'actuació del seu país desmenteix les acusacions procedents d'Europa sobre una suposada falta de col·laboració davant la tragèdia dels boat people. Des del gener, uns 1.800 subsaharians, sirians o bangladeshians han mort al Mediterrani oriental, vint vegades més que l'any anterior. 40.000 més, segons dades de les Nacions Unides, han aconseguit arribar a les costes europees, a Itàlia o Malta, la majoria després de ser auxiliats per bucs militars o mercants. I molts més —entre 100.000 i 200.000, segons les fonts— estan esperant a Líbia un vaixell de pesca, una llanxa pneumàtica, una pastera, qualsevol cosa que suri per recórrer els 300 quilòmetres que els separa de l'illa italiana de Lampedusa i del somni europeu.

“La immigració clandestina ens afecta a nosaltres tant com a Europa”, explica el coronel Issa. “Necessitem ajuda per aturar el problema, de la mateixa manera que Itàlia no pot afrontar sola aquesta situació”. Segons Trípoli, la solució no passa per una resposta militar i la destrucció dels vaixells de pesca, com proposen alguns a Brussel·les, sinó per la creació de campaments a les fronteres del sud de Líbia, sota la responsabilitat de l'ONU i de la Unió Europea, per seleccionar els veritables refugiats i ordenar les migracions.

El viatge de Mamadou

El comandant del servei de guardacostes acaba de tornar d'una conferència euroafricana sobre immigració irregular organitzada per Espanya a les illes Canàries, on va poder explicar els esforços fets per Líbia en un context summament difícil de guerra civil. Va aprofitar aquesta tribuna per queixar-se de l'actitud poc amistosa d'Itàlia, que es resisteix a retornar els quatre bucs guardacostes que Líbia li va manar el 2012 per reparar-los a les seves drassanes.

“Els vaixells estan a punt des de l'any passat, però els italians diuen que no ens els lliuraran mentre la situació política a Líbia no estigui arreglada i no tinguem un Govern d'unitat nacional”, s'indigna el coronel Issa. Itàlia, com els altres països europeus, no reconeix el Govern que controla la meitat oest de Líbia, d'on surt la immensa majoria dels migrants. “No podem esperar més perquè es tracta d'una emergència humanitària, cal salvar gent que s'està ofegant al mar. A més, és una qüestió de seguretat per a nosaltres i per a Europa, ja que no tenim els mitjans per aturar els terroristes que poden colar-se entre la multitud”.

Mentrestant, els serveis de salvament recorren els 450 quilòmetres de costa entre Sirte i Trípoli amb els seus dos únics vaixells, molt més petits i antics que els quatre retinguts a Itàlia. No obstant això, quan surten per a una operació de crida i cerca, els guardacostes solen tornar amb la coberta plena de migrants, especialment si naveguen davant de Garabuli, un petit poble pesquer a l'est de Trípoli.

Itàlia encara no ha retornat els quatre guardacostes que es van enviar a reparar

“Vam sortir ahir a la nit de Garabuli”, explica un senegalès que ha estat rescatat per El Mergheb. Es diu Mamadou Lamine, té 30 anys i és pare de dos nens, de tres i cinc anys. Els ha deixat amb la mare i els avis al seu poble de Sedhiou, als marges del riu Casamance, un lloc de somni per als turistes europeus. El jove, que es fa anomenar Mohamed i ha après l'àrab a la mesquita, ha fet el periple clàssic dels subsaharians que fugen de la pobresa i de la desocupació als seus països. Fins ara les coses li havien anat bastant bé, sobretot si es compara amb les històries dramàtiques que expliquen els somalis o els eritreus, sovint víctimes de segrestos i tortures per obligar les famílies a pagar rescats.

“Va ser un viatge de dos mesos des del Senegal a Trípoli”, relata en francès, amb molta serenitat malgrat haver fracassat en el projecte de reunir-se amb els seus dos germans que viuen a França des de fa 10 anys. Va sortir amb un grup de 60 compatriotes per recórrer uns 3.000 quilòmetres, en gran part per zones desèrtiques. “Vam canviar de camions cinc vegades i el viatge em va costar 800 euros, però ens van assaltar diverses vegades i vam haver de pagar a totes les fronteres perquè ens deixessin passar”. Quan va arribar a Líbia va treballar gairebé dos mesos de paleta per finançar l'últim tram del viatge cap a Itàlia.

500 euros per travessia

Li van cobrar mil dinars (500 euros) pel vaixell. “Vaig pagar un senegalès, que era el cap del nostre grup. Ens van portar de nit en un camió tancat fins a Garabuli, a una hora de Trípoli. Allí van aplegar uns 160 senegalesos i gambians, i ens van ficar en una casa gran”. Es van quedar una setmana enmig de les oliveres i les figueres de moro, a l'espera de les instruccions dels libis encarregats de la logística. La llum verda va arribar amb la lluna plena.

“Vam passar per una platja de sorra abans d'arribar a un petit port de pesca. Ens van fer pujar a una llanxa pneumàtica, cent persones molt atapeïdes. Ens van dir que no ens moguéssim per la nostra pròpia seguretat”. Els van prendre els mòbils i van donar al cap del grup un GPS i un thuraya (telèfon satel·litari) amb el número dels guardacostes italians per demanar auxili quan sortissin de les aigües territorials de Líbia.

Els traficants només donen gasolina per a un terç del viatge pel Mediterrani

Al voltant de les 8.00 del matí, poc abans d'entrar en aigües internacionals, van ser albirats pels tripulants d'El Mergheb, que havia rescatat en alta mar quatre llanxes pneumàtiques del mateix tipus i tornava al port de Misrata. “Vam intentar trucar als italians amb el thuraya, però no funcionava”, explica Mamadou, mentre es dirigeix a l'autocar que el portarà a un dels 16 centres de detenció del país on s'amunteguen uns 7.000 migrants en situació irregular, a l'espera d'una eventual repatriació als seus països d'origen.

Desesperació a terra

La resignació de Mamadou i dels seus companys contrasta amb la desesperació de les 30 dones assegudes al moll, algunes amb nens a coll. “Estic embarassada de tres mesos i vull anar a Europa per alimentar el meu fill. No m'importa arriscar la meva vida en l'intent. Ajudeu-me! No volem tornar als nostres països”, crida en anglès Amina, que diu ser de Ghana. Diverses dones comencen a plorar i lamentar-se davant la mirada dels infermers de la Mitja Lluna Roja que han arribat amb una ambulància per atendre-les.

Es fa fosc al port de Misrata. En aquest mateix moment, centenars d'homes i dones s'estaran preparant sigilosament per abordar una llanxa pneumàtica o un vaixell de pesca a Garabuli, Sabratha o Zuara. Aquesta nit la tripulació del guardacostes descansa. La via està lliure i el mar tranquil, no hi haurà ningú per aturar-los en el seu perillós viatge. Si la sort els acompanya, seran rescatats per un vaixell de l'Operació Tritó, la missió de vigilància europea que patrulla el Mediterrani. Però si se'ls acaba la gasolina abans —els traficants els donen combustible per a un recorregut d'uns 100 quilòmetres, un terç de la distància entre Líbia i Itàlia— i es queden a la deriva, llavors engrossiran les voluminoses i imprecises estadístiques dels “desapareguts” en alta mar.