El delicat honor dels defraudadors fiscals

Qui cometi un delicte de frau fiscal es veurà assenyalat per sempre més davant l'opinió pública. A la condemna que li imposin els jutges, el Govern n'hi afegirà una altra: publicar la sentència amb el seu nom i cognoms, el delicte de què se'l consideri culpable i la pena imposada. Les discrepàncies entre els membres del Consell General del Poder Judicial, que va aprovar aquesta setmana un informe favorable a la llei gràcies al vot de qualitat del seu president, reflecteixen com n'és de delicat aquest tema: per què publicar el nom dels defraudadors fiscals i no el dels condemnats per terrorisme, pederàstia o assassinats masclistes? O per què el Govern ha de difondre la identitat de condemnats? Aquesta publicitat afecta els drets fonamentals a l'honor i a la intimitat? I per què castigar així els condemnats per frau fiscal i no, per exemple, els qui defrauden la Seguretat Social?

Totes aquestes qüestions es plantegen en el dictamen del Consell i en els vots particulars signats per sis dels seus vocals. La discrepància, en aquest cas, no és una qüestió d'ideologia política: a favor del dictamen hi van votar nou membres conservadors i un vocal a proposta del PSOE. Per altra banda, dos afins al PP s'hi van oposar perquè van considerar, com cinc progressistes, que la divulgació de les dades personals que contenen les sentències pot constituir una intromissió en el dret a l'honor.

“Pot sonar oportunista, però és un tema de prevenció general”, assenyala una vocal que va donar suport a l'informe. I aquell mateix argument no valdria per difondre les dades personals d'altres delinqüents com els condemnats per terrorisme o per violació? “No són casos comparables perquè en el frau a Hisenda la víctima som tots. Potser, jo com a víctima d'una violació no vull que es publiqui el meu cas”, apunta la vocal.

El precedent més semblant que existeix a Espanya sobre aquesta mesura es va engegar a Castella-la Manxa el 2001, en temps de José Bono, que va establir per llei l'obligació de publicar les sentències fermes de violència de gènere. El conflicte sobre la privadesa de la víctima es va solucionar demanant-li permís o, si havia mort, a la seva família. El 2011, últim any en el qual es van publicar, de 224 casos amb sentència ferma, 85 víctimes hi van accedir. La llei no s'ha derogat, però des que el PP va arribar a la presidència castellanomanxega no s'han tornat a publicar.

Els vocals que aquesta setmana es van oposar al fet que es difonguin els noms dels defraudadors consideren que a aquests se'ls castigarà amb la “pena afegida” de la “sobreexposició”, a la qual ja estan sotmesos, d'altra banda, molts dels investigats per aquesta causa, com l'extesorer del PP Luis Bárcenas o l'exministre Rodrigo Rato.

Segons aquests vocals, el tema és massa complicat perquè es legisli en una llei impulsada pel Ministeri d'Hisenda “I si demà arriba la ministra de Medi ambient i demana que es publiqui el nom dels condemnats per delicte mediambiental? I el d'Interior el dels terroristes? El més lògic és que si ens plantegem alguna cosa així es faci amb un debat general de reforma del Codi Penal”, assenyala un dels membres del Consell que es va oposar a l'informe.

Els que hi van votar a favor assenyalen la “incongruència” que vocals a proposta de PSOE i IU s'oposessin a la publicació d'aquestes sentències mentre tots dos partits han defensat al Congrés la difusió dels noms dels 705 alts funcionaris o excàrrecs públics que investiga el Ministeri d'Economia. Agustín Ruiz Robledo, professor de Dret Constitucional de la Universitat de Granada, creu que aquella decisió sí que atempta contra drets fonamentals. “El Govern no pot publicar el nom de sospitosos, això seria molt greu. Però el de condemnats en ferm, i sempre que es justifiqui i reguli en una llei, sí”, opina Ruiz Robledo, que considera que l'interès general pot posar límits al dret a l'honor.

És el que argumenten el Govern central i la majoria de membres del Poder Judicial: no és només que els ciutadans tinguin dret a conèixer el nom dels condemnats de frau fiscal, sinó que la mesura ens beneficia a tots perquè pot dissuadir els que estiguin pensant defraudar.

El Codi Penal ha regulat determinats delictes que comporten la publicitat de la condemna com a part de la reparació del mal causat. Passa en el cas d'injúries i calúmnies i en els delictes contra la propietat intel·lectual. En tots dos casos és habitual que els jutges ordenin la difusió de la sentència. I la pena es va adaptant als nous formats: el novembre passat, un jutge de Sevilla va condemnar el president d'Ausbanc per difamar a Twitter el portaveu de la federació de consumidors FACUA i el va instar a publicar la sentència cada dia durant un mes al seu compte d'aquesta xarxa social.