La grisa Alemanya dels ratolins i la ira

Les millors aproximacions a un fenomen o període històric sempre tenen angles morts, observables només amb un altre punt de vista. Amb relació al fracàs de la República de Weimar i l’ascens de Hitler al poder, això és el que succeeix a Historia de un alemán (Destino), les imprescindibles memòries de joventut, entre 1914 i 1933, que el periodista berlinès Sebastian Haffner va deixar inèdites fins a la seva mort, el 1999. “A mis dieciséis años recorría las calles febriles y leprosas de aquel Berlín inflacionista con una pinta desaliñada y algo salvaje”, evoca Haffner sobre els seus feliços anys vint. Recordava haver estat pacifista, després nacionalista, marxista i, finalment, part d’aquella joventut idealista a mig camí del liberalisme i de “una nueva estética de la vida” que, al final, es va rendir al nazisme (no pas ell, emigrat el 1938 a Anglaterra).

Dos dels capítols de les memòries d’Eric Hobsbawm Años interesantes (Crítica), on el gran historiador britànic explica la seva adolescència i iniciació al comunisme al Berlín convuls d’entre 1931 i 1933, complementen bé el relat de Haffner. De fet, són clau. Per això l’historiador Jesús Casquete s’hi ha centrat i explica, al número 96 de la revista Ayer, com el Berlín d’aclaparadora hegemonia comunista i socialista —fins i tot a les dues eleccions que Hitler va guanyar a Alemanya el 1932— va patir més que ningú la “violència ambiental” d’uns anys que la premsa va titllar de “guerra civil latent”. Tanmateix, els testimonis de Haffner i Hobsbawm no aconsegueixen posar el focus en un angle mort d’aquella capital alemanya que acumulava la crisi de postguerra i la bancarrota de 1929. Però sí que l’il·lumina un altre Haffner, el periodista i assistent social Ernst Haffner, amb La banda de Berlín. Germans de sang (La Campana / Seix Barral, en castellà).

Llegidora com una bona crònica negra o un reportatge urbà, aquesta obra coral publicada el 1932 sota el títol Joves als carrers de Berlín va ser aviat prohibida i cremada pels nazis. I, en conseqüència, condemnada al mateix oblit que el seu autor. D’aquest segon Haffner se’n va perdre la pista a finals dels anys trenta, probablement en algun camp de concentració.

Haffner fa entendre i gaudir d’un angle mort: la misèria alemanya dels anys 30

Recuperada el 2013 en alemany i ara també aquí, La banda de Berlín no inclou referències polítiques. Cap ni una. Però el seu valor cultural i per a les ciències socials és comparable al John Steinbeck que a Homes i ratolins i El raïm de la ira va retratar els Estats Units de la Gran Depressió. Potser Haffner no té la profunditat literària del premi Nobel, però gasta el mateix realisme social, del bo, que alhora destil·la poesia. Perquè sap veure i descriure d’una forma clara i contundent però no escabrosa un món reunit en “carrers interminables, els carrers grisos del proletariat”.

No és l’Amèrica del Nord profunda ni la Califòrnia de Steinbeck, sinó els barris del Berlín de Haffner, l’escenari on els Germans de Sang es mouen com ratolins entre la ira social. L’autor posa a prova una desena de joves de correccional que sobreviuen entre bandes, policies, vagabunds, delinqüents, aturats, prostitutes, marginats... Relata fins i tot una angoixant fugida ferroviària, amb parada a Colònia, d’un dels protagonistes, Willi Kludas, arraulit sota un tren exprés talment com els immigrants que avui són polissons de camions o embarcacions. Esborrona connectar el present amb un passat potser no tan llunyà. Però ho compensen moments de picaresca o innocència reflectits en els joves que fan de carteristes o es guanyen monedes traient neu amb una escombra.

Més sòrdid és l’episodi en què el mateix Willi i el seu company Ludwig es prostitueixen per a burgesos idealistes que, segons la lògica de Sebastian Haffner, no costa imaginar després vestint l’uniforme de les SS. I frustrant per al gènere humà, que és la Internacional, entesa segons Hobsbawm, és llegir com els Germans de Sang castiguen un dels seus a fuetades en lloc de canalitzar la violència en clau política. De motius i d’ocasions no els en podien faltar quan la historiografia ens diu que, el 1932, només a Prússia (inclòs Berlín) la policia va intervenir en 2.135 manifestacions nazis violentes i 1.776 alteracions de l’ordre públic atribuïbles als comunistes. Però la gràcia d’aquest Haffner que no és Sebastian Haffner ni Hobsbawm —sinó Steinbeck—, és precisament aquesta: fer-nos veure, comprendre i gaudir literàriament un angle mort de la història: el de “l’exèrcit miserable dels vagabunds de la gran ciutat”.