El TNC li escau a Electra

Set anys després de la seva mort, Josep Palau i Fabre arriba finalment al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Ho fa gràcies a una persona que s'ha entestat durant molt de temps, amb una tenacitat no exempta d'enuig —que l'hi diguin a Domènec Reixach, exdirector del TNC—, a reivindicar la seva figura i la seva obra: Jordi Coca. Coca, creador polifacètic com el mateix Palau i Fabre, ha decidit investir-se de director per muntar ell mateix Mots de ritual per a Electra, una interessantíssima peça teatral nascuda de l'experiència a l'exili de l'autor barceloní.

L'espectacle es va estrenar ahir a la nit a la Sala Tallers del TNC amb dramatúrgia del mateix Coca, un repartiment encapçalat per Àngels Bassas (Electra) i Dafnis Balduz (Orestes) i en el qual figuren Carme Sansa, Josep Costa i l'“actriu fetitxe” de Coca, Carme Callol. S'emmarca en l'operació de recuperació del patrimoni teatral català durant el primer franquisme que és un dels “epicentres” de la temporada del TNC que dirigeix Xavier Albertí.

Flamant guanyador del Premi de la Crítica Serra d'Or per la seva novel·la El diable i l'home just (Galàxia Gutenberg), Coca estava ahir a la nit especialment emocionat pel debut pòstum de Palau i Fabre al TNC. “Jo he reivindicat molt tres autors: Perucho, Brossa i Palau i Fabre, Brossa s'ha fet al TNC i ara per fi Palau i Fabre. Durant anys havia pressionat, sense èxit, però ara amb Albertí ens hem entès molt bé”. Coca s'ha arremangat i s'ha encarregat ell mateix de la direcció. “Els últims anys m'he dedicat a escriure. En realitat només he dirigit en total una desena de vegades, una Ifigènia al Grec, un Brossa, un Beckett... sempre coses molt concretes. No em sento un director professional”. Però ara tocava Palau i Fabre, i mostrar-lo en un gran teatre públic. “L'obra l'he escollit jo. Aquesta Electra representa molt bé la idea de teatre que ell tenia. Aquest concepte de la tragèdia poètica. És un compendi meravellós del seu teatre. És possible que sigui més vistosa La tràgica història de Miquel Kolhas, però aquesta és més rodona”.

Electra i Orestes representen la resistència interior i exterior a la dictadura

Mots de ritual per a Electra la va escriure l'autor el 1958 a París, ciutat on es va exiliar el 1945 i d'on no va tornar a Catalunya fins al 1962. Personalíssima revisió en 543 versos lliures del mite dels dos germans parricides, es va estrenar el 1974 en el desaparegut teatre Don Juan de Barcelona amb direcció del mateix Palau i Fabre. Posteriorment, la va posar en escena el seu amic Hermann Bonnin el 2003 a l'Espai Brossa.

“Per Palau i Fabre, les figures d'Electra i Orestes representaven respectivament la resistència interior i l'exterior [la de l'exili] a la dictadura”, explica Coca. L'escriptor havia viscut als anys quaranta en la seva pròpia pell la “dolorosa” discussió sobre el paper dels exiliats en la reconstrucció del país després de “la gran ensulsida”. Un paper que molta gent de l'interior els negava acusant-los d'haver perdut contacte amb la realitat.

Coca fa més universal la peça en relacionar-la amb la I Guerra Mundial

Per Coca, una escena senyera de l'obra és la trobada entre Electra i Orestes en la qual els dos, sense reconeixe's, es fan passar per sengles amics de cadascun, ella per Istar i ell per Pílades, i parlen d'ells mateixos com si fossin altres subjectes. En aquesta situació l'autor fa que es produeixi una forta càrrega eròtica entre tots dos que acaben cometent incest sense saber-ho. Finalment, junts compliran la seva revenja sobre Clitemnestra i Egist. Tot i això, l'obra es tanca amb un gran al·legat pacifista en contra de la guerra i la violència. El director ha fugit d'una adaptació massa directa relacionada amb la resistència antifranquista i la postguerra per precisament emfatitzar aquell element antibel·licista. Coca posa la peça en referència amb la I Guerra Mundial i “la venjança que va destrossar Europa” per donar una lectura “més universal”.