Un ample mar sense fons

Sense escarafalls, amb els elements mínims necessaris per defensar les cançons, vestit com a practicant d'art marcial igual que quan forma part del col·lectiu Eternity amb Quimi Portet i Jaume Sisa, com fent el salt al glamur. Joan Miquel Oliver (Sóller, Mallorca, 1974), altre cop a l’escenari, aquesta vegada ocupant el seu lloc central perquè ja ha assumit públicament que l'estrella és ell, i que la seva veu és un instrument –el millor possible per reviure davant dels espectadors un cançoner meravellós–, va estrenar el seu espectacle gràcies al Festival Strenes, que en la nit del dissabte va fer que els seus espectadors assistissin per vegada primera un concert que aquesta temporada es veurà a tot arreu.

I què veuran els que assisteixin als concerts d’Oliver? Doncs un trio –Jaume Manresa, ex d’Antònia Font, als teclats. i Charly Oliver, col·laborador, entre molts, de Quimi Portet, a la bateria–, el mascaró de proa del qual és la guitarra de Oliver, començament i sustentació de gran quantitat de peces, atesa la seva capacitat per extreure fraseigs melòdics que ja predisposen per escoltar de la resta de la cançó.

No s'acabarà mai de ponderar com de bon guitarrista és Oliver, que fa just el que les seves cançons necessiten, sense aparent exhibició d'habilitats ni pirotècnia innecessària que tingui coma finalitat el lluïment. Aquesta economia de mitjans i aquest posar l'accent on cal també va prendre forma en els arranjaments, ja que, sense baix, les seves línies eren disparades per Manresa quan era necessari; només eren fons de teclat, ritme de bateria i melodia els que van aguantar tot el repertori.

El concert va estar format per més d'una vintena de cançons dels seus tres discos, amb gairebé totes les cançons de l’últim. I qui no hagi entrat al món Oliver que no provi de fer-ho amb aquest àlbum, un resum de les seves virtuts en conjuminar malenconia, laxitud, melodies delicadíssimes gairebé de conte infantil o d'adult expulsat del món dels grans, sentit de l'humor, fotografies verbals tramant les lletres i una posada en escena directa, sense escarafalls. El món Oliver en estat pur, proper i alhora remot, acollidor però al mateix temps misteriós, com si no volgués reverlar la seva ànima, un mar cristal·lí en un dia assolellat que, no obstant això, no deixa veure el seu fons, per poc profund que sigui...

Com a regal sorpresa, va sortir a escena Quimi Portet, amb una camisa hawaiana delirant, per cantar Sunny dayamb Oliver, una altra cançó plena d'equívocs que Portet accentua en cantar-la amb marcada intenció paròdica. Era gairebé el final, el final d'un concert que va passar volant, gairebé com les melodies de Joan Miquel Oliver per les seves pròpies cançons.