Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

A propòsit de Frederick Wiseman

La seva manera de retratar una institució ha arribat amb 'National Gallery' a les sales de cine quan més falta ens fa

Fa quatre setmanes que miro si National Gallery de Frederick Wiseman resisteix. I sí, el públic i l’exhibidor sostenen aquest film que ha arribat a les sales potser quan més falta ens fa: en plena crisi del Macba i en plena fam de coneixement entre el públic. Fam de realitat no embrutida. Ganes de saber, d’ampliar coses mal apreses, de donar-se sense recels a la pantalla. D’entendre alguna cosa una mica més.

Hi desfilen quadres dels mestres antics d’aquest museu llegendari de Londres i alhora veus, talment hi fossis, com funciona una catedral de l’art tunejada pel marxandatge, tan ben entrenada en el seu funcionament com responsable de la supervivència i la irradiació de les imatges. Quadres que ha canonitzat de manera global, un cànon que no modifica mai sinó que apuntala periòdicament amb revisions a fons d’obres molt conegudes i exposicions fenomenals. Fundada el 1824 per artistes i mecenes i finançada en origen amb diners del tràfic d’esclaus, alberga una col·lecció capital propietat de l’Estat britànic. Ara viu temps de retallades.

És un film llarg, com una òpera, tres hores, format habitual de Wiseman. Algun espectador se’n cansa i se’n va, però diria que són pocs, ho demano a tothom que l’ha vist, l’he fet veure als meus alumnes i a cadascun li ho demano. Hi ha espectadors rebotats, que n’han quedat tips. Una bona lectora amiga m’ha interrogat a fons sobre la pel·li, d’altres troben que li sobra mitja hora... Vostè decideix, només faltaria, però si no l’ha vist, cregui’m, hi vagi corrents.

Frederick Wiseman és un gran feiner. Té 85 anys i podria allargar tant o més que Manuel de Oliveira, no m’estranyaria gens. Ara mateix està tancat dia i nit muntant un nou film. Sempre ha treballat igual, pràcticament amb la mateixa gent i amb el mateix mètode. Els seus relats documentals no tenen veu narradora ni tampoc entrevistes: ningú de l’equip pregunta res a ningú, tot passa davant la càmera, narrat pel muntatge.

Els seus relats documentals no tenen veu narradora ni tampoc entrevistes

Filma espais tancats, però també una estació d’esquí. Espais institucionals. La vida a les institucions públiques, com funcionen i com es relacionen amb el públic i el públic amb elles. Amb més de 40 films des del seminal Titicut Follies del 1967, rodat en un penal psiquiàtric, Wiseman ha configurat un testimoni superlatiu de gairebé tots els ordres de la vida col·lectiva, un tresor cinematogràfic i un arsenal de coneixements per a les ciències socials. I encara va.

Ha retratat, i me’n deixo, la comissaria de policia, l’institut de secundària, la presó, l’hospital, l’hospital de terminals, una oficina de la seguretat social, la universitat... També ha ampliat el concepte d’institució, al rodar en espais de propietat privada que configuren, produeixen i construeixen l’imaginari col·lectiu, com ara uns grans magatzems, l’estació d’esquí o una agència de models.

Per fer-ho li cal, i no ho faria de cap altra manera, el permís de la institució objecte del film. El seu equip és petit i ell, que és el director absolut i també el muntador, en el rodatge s’ocupa del so. És el sonidista. Filma unes dotze setmanes a cada lloc. Després es tanca al seu taller i, durant vuit mesos, munta.

Wiseman creu en la paraula. Per la paraula, pel que diu una persona i com ho diu, reconeix la vàlua dramatúrgica d’algú entre el públic o entre els treballadors i directius de la institució, o entre tots plegats, i vers aquest algú dirigeix el so i indica així al càmera qui ha de gravar. El resultat és vibrant. La gent hi parla sense embuts i hi calla sense embuts. Democràcia visual. Com que no interactua amb ningú l’equip passa desapercebut i pot captar així escenes de la novel·la de la vida, ambigua, complexa.

Nét de jueus russos emigrats a Boston, Wiseman és per a mi l’americà més singular dels cineastes moderns d’aquell país

Vaig tenir ocasió fa anys d’assistir a dues intenses setmanes d’un seminari seu sobre cine documental, en un màster de la UPF. Als alumnes els deia que havien de llegir novel·les, moltes novel·les, per poder identificar sentiments i sensacions, que quan ets jove no en saps gaire. Així aprendrien a extreure sentit de la realitat per filmar-la.

Nét de jueus russos emigrats a Boston, Wiseman és per a mi l’americà més singular dels cineastes moderns d’aquell país i mira que n’hi ha. Tan bostonià com Les bostonianes d’Henry James i l’hereva de La taverna de l’irlandès de John Ford. Com novaiorquès intrínsec és Woody Allen, cinc anys més jove, que en tants aspectes conflueix amb Wiseman: un film l’any, control complet de l’obra, pocs diners en dansa, si no trobes producció als EUA te’n vas a Europa.

Wiseman ha retratat el seu país a través d’indagar en les institucions de l’Estat del benestar i ara en documenta la crisi desfermada, com en la molt actual At Berkeley (2013), filmada en aquest centre californià, la universitat pública número u del planeta. En el seu cine, privilegia una posició crítica subtil, la d’interrogar cada institució a través de la gent que hi treballa i que, com ell mateix, ho fa tan bé com pot. Qui s’ho creu, es pregunta Wiseman. Entre nosaltres, em temo que pocs s’ho poden creure en veritat. Però viure-ho, ho podem viure en el cine de Wiseman.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS