Un llibre verd de la natura i la intel·ligència: flors, tabac, perfums...

Hi ha 100.000 espècies d’arbres a la Terra i Aina S. Erice (Mallorca, 1985), investigadora i escriptora, nova de trinca i amb llibre calent (La invención del reino vegetal, Ariel/ Planeta), pot fer una volta al món explicant també déu vegetals, basant-se en deu mil anys de domesticació per part dels humans. En el seu periple documental, per exemple, constatà “que no a tot el món s’estimen tant les flors –no senten el mateix interès cultural– com al Nord. Per exemple a l’Àfrica (verda), per davall el Sàhara, passen de les flors”.

La científica tria com a flor “la poncella (rosella), una de les dues flors roges, silvestres, de Mallorca, emparentada amb la planta d’on surt l’opi” amb tant de pòsit cultural i font possible de maldats i guerres per l’heroïna; és el dit cascall en la botànica i jardineria popular local.

Són aquestes dues pinzellades de com la gent al pas de la història es relaciona amb interès amb el món verd de l’entorn. Erice concreta els casos en episodis que ocupen un gruix de 445 planes. La seva publicació –enllaçada a la xarxa amb dades i bibliografia– sembla quasi una expedició d’aventura arreu del planeta, un viatge d’exploració i descobriment als paisatges i biblioteques del planeta i a la història de la intel·ligència humana.

“No a tot el món s’estimen tant les flors com al Nord. Per exemple a l’Àfrica (verda), per davall el Sàhara, passen de les flors”

L’alcohol, el cafè, el té, el tabac, el cat (vell bordall cafeter a Etiòpia), la coca, el paper, els vestits... Tot neix de les arrels de plantes i fruits, saba de la terra, destaca l’escriptora. “En les relacions socials, finalment, es veu com alguns fruits, fulles i tiges del regne vegetal són determinants a l’hora de generar desig i connexió, fet que permet enllaçar amb d’altres”, subratlla la investigadora. Això sí, també, tot i els inconvenients del context i els excessos que esdevenen pel negoci del tràfic, la guerra i el consum fora control.

“Els vegetals no poden fugir, començar a córrer –de les agressions– com esdevé al regne dels animals”, ironitza l’escriptora. La seva obra tot just publicada en paper i format digital és una peça molt treballada –al llarg de cinc anys–, sota el padrinatge i la direcció del prestigiós filòsof i divulgador José Antonio Marina. Ell és el pare de la idea, productor, se’n diu, i el capità que posà la ruta i modificà l’ordre del quadern de bitàcola quan tocava.

“La primera feina que m’encarregà Marina, el 2010, fou identificar al Prado les espècies florals que apareixien en certes natures mortes de l’escola flamenca. Les vaig trobar totes. Allà començà això que és una història de l'evolució de la relació de la humanitat amb les plantes”. És una passa des de la mirada aristotèlica que xapà el món en dos regnes: el vegetal i l’animal.

Escrutant pintures clàssiques, cents de llibres i biblioteques de fulles seques, Erice esdevingué “botànica arqueològica”. Allò del Prado era poc encara i el projecte es desplegà. Marina pensà en titular el llibre El corazón verde i l’autora, al seu bloc, demanà criteri extern i vot sobre possibles noms de portada, un ventall que és una declaració de principis, síntesi o objectius: Imaginando vegetales; La aventura de la humanidad en el reino de las plantas; Y el vegetal se hizo cultura; El jardín de las ideas; Descubriendo el mundo vegetal; Mil maneras de relacionarse con un vegetal.

L’obra d’Erice és un peça molt treballada –al llarg de cinc anys–, sota el padrinatge i la direcció del prestigiós filòsof i divulgador José Antonio Marina

Empresas Filosóficas SL és la companyia dels drets de l’edició en l’òrbita del famós José Antonio Marina que es braveja com a gran conreador d’azalea, que creu el millor arbust amb flor. Marina va expressament a Gant (Bèlgica), on les visites de rigor són a les obres d’art de la catedral i de l’exposició floral. La seva producció vegetal muda cada anyada de color però ell no hi vol intervenir, mudar genèticament el procés. S’empelten gens externs a les plantes, d’insectes pels conreus extensos o fer més resistents la pela de les fruites.

L’autora, Aina S. Erice, és biòloga experta en la resistència dels conreus a la sequera mediterrània i en sap prou, també, de jardins verticals (en murs de façana). El teix és l’arbre que escull com a seu. “Ja des d’estudiant sé que és un arbre dels temps glacials, que està en recessió, del qual es treia verí i que de la seva fusta dura i flexible se’n feien arcs per llançar sagetes”. A la natura verda s’han cercat antiverins infal·libles i metzines directes o proteccions màgiques, llegendes i secrets sobre la creació espontània o educada.

Un riu ordenat i curós d’apunts, relats i dades passa entre les planes del llibre La invención del reino vegetal. La investigadora té criteri des de la primera planta –fòssil–, passant pels primers fruits venerats o prohibits segons les distintes religions, les imatges dels paradisos, els jardí inicial... l’Edèn. Té opinió sobre el debat dels transgènics, creu que “depèn” de com, on, per què, “segons els controls i impactes externs al medi”. Els ganivets no estan prohibits; és l’ús el que és perillós, dóna a entendre.

Els vestits primers i d’ara vénen també de fibres vegetals. Els diners que creixen dels fruits i de l’explotació dels arbres. La devastació dels boscos fous per les indústries velles prèvies al carbó de la revolució industrial. “La revolució fou la millor amiga dels boscos, parà la devastació i les superfícies arbrades recreixeren”, concreta Erice. Era quan feien canons i naus per a la guerra.

“Els perfums passen pel nas

“Hi ha destrucció orientada, les males herbes als cultius”. O l’extermini massiu de boscos per sembrar cereals, recorda l’escriptora. “La intel·ligència es pot dedicar a destruir”, comentà a la presentació a Palma José Antonio Marina en apel·lar a l'ètica.

Aina S. Erice reflexiona des de la mirada ecològica amb voluntat de neutralitat científica. “La major part de les religions tenen una mirada semblant sobre els boscos. Tot vegetal és digne d’estudi i protecció si nosaltres ho trobem però és una decisió col·lectiva, depèn de tots”.

Indaga les arts efímeres dels jardins, dels ulls i l'ànima, fins a l'art dels perfums, tan determinants en les relacions entre persones, “que passen pel nas i són factors d'identificació cultural, religiosa. Hi ha perfums per dur, sentir o cremar en els fums que s’alcen”. Flaires que s’alcen fins allà on moren els déus que, creuen, s’alimenten dels perfums.

Esbrina i explica, amb intenció certa, milers de qüestions centrals i curiositats de la història de la ciència, la literatura, la religió. Escruta i documenta allò que hi ha al bosc i al jardí, als sementers. El que se sap i com s’imagina a l’univers registrat. Dóna claus de noms i orígens de tradicions, mites i llegendes, assenyala funcions, molts de detalls simbòlics.

Aina S. Erice vista així és una firma que pot semblar incògnita. No és americana ni duu el nom del marit (italià). Ella “vol donar visibilitat” a la mare, clau en la versió final, als detalls de la redacció. Ha escapçat el llinatge del pare [Serra] perquè la seva identitat completa l’usa per a d'altres dèries professionals.

És filla de científics, matemàtics i físics i volia estudiar Història de l’Art. Però ningú li donà llatí a ciències. Fou alumna d’un col·legi popular i progre de capellans, el Sant Josep Obrer de Palma, i de la Universitat de les Illes Balears (UIB). El pare, Tomeu Serra, és catedràtic d’Informàtica de la UIB, i fou capdavanter del Centre de Càlcul; la mare, Carmen Erice, de Navarra, també és professora del Departament de Matemàtiques de la UIB. “Ella era una alumna brillant, de matrícules”, anota el professor de màster Hipolito Medrano.

Aina duu cua de trunyella llarga, és poliglota, alegre i prudent. S’explica amb passió de divulgadora cultural, amb rigor científic en la seva "enciclopèdia verda". Gairebé és un diàleg amb el lector en un viatge gegant de volta al món.

Les palmeres, el sexe i els dàtils

Les flors i la pol·linització induïda per fruitar i reproduir-se (la natural és per als insectes o les aus, en general) tenen una referència primitiva en la història de la biologia a les palmeres datileres i fassers (mascles o femelles, distints) a la civilització de Babilònia i Síria. Havien de fer dàtils on sabien com passava i aquesta icona simbòlica per als àrabs i a la Mediterrània viatjà en migracions, tan preservat. La primera identificació sexual certa de les plantes arribà al segle XVII i sols fins al segle XIX no s'acceptà com un paradigma cert.