Els naufragis revelen la divisió d’Europa en política migratòria

Europa s'asseu al voltant d'una mateixa taula per abordar un desafiament pretesament comú, però que tanca realitats diverses segons el punt d'observació. La immigració irregular representa per a Itàlia centenars de barcasses que creuen el Mediterrani cap a les costes europees. Suècia crea noves places públiques per assumir un increment de les demandes d'asil. La por del gihadisme i dels elevats fluxos d'estrangers ha portat Bulgària a construir un mur que ja recorre 32 quilòmetres a la frontera amb Turquia. Realitats tan distants dificulten una resposta comuna per part del territori que ambicionen tots els estrangers que arrisquen la vida per buscar un futur millor: la Unió Europea.

Per sobre de tota la casuística emergeixen dos pols que aglutinen bona part dels Estats membres. Els països del nord, principalment Alemanya, Holanda i els nòrdics, són poc inclinats a destinar més recursos per contenir els naufragis al Mediterrani perquè al final els estrangers que sol·liciten asil acaben recalant a la part nord d'Europa. El flanc sud, amb Itàlia al capdavant, rebutja afrontar en solitari la pressió migratòria del Mediterrani perquè el problema concerneix tot Europa. “No es pot mirar cap a un altre costat”, va defensar el primer ministre italià, Matteo Renzi.

La rotunditat dels fets produïts a les costes italianes ha difuminat la línia que separa aquests dos blocs europeus i per primera vegada s'exhibeix una voluntat de respondre conjuntament al fenomen migratori. Fonts comunitàries asseguren que Alemanya mostra ara una actitud molt més procliu a implicar-se en el problema i que això podria mobilitzar altres països escèptics. Però la complexitat de la situació –més enllà del drama dels naufragis– i la falta d'empenta política dels Estats han frenat, durant anys, els remeis.

Els 28 Estats comunitaris tenien registrats l'any passat 626.710 demandants d'asil, segons dades de l'Eurostat, l'agència estadística comunitària. Malgrat que alguns experts alerten que hi ha molts estrangers que entren sense ser detectats i no sol·liciten protecció, la xifra demostra que almenys una bona part dels que accedeixen al club comunitari opten per sol·licitar aquest estatus, que requereix demostrar persecució política o un altre tipus d'amenaces que impedeixen tornar al país d'origen.

El col·lectiu es distribueix de manera molt heterogènia. Alemanya va registrar un terç d'aquestes peticions. Suècia, França, Hongria i Àustria en van aportar un altre terç, cosa que implica que el gruix del repartiment es concentra en pocs països. En qualsevol cas, les coses estan començant a canviar perquè l'any passat Itàlia ja es va situar en el tercer lloc de les demandes d'asil, amb 64.625. Un nou marc europeu obliga els que busquen protecció a inscriure's al país al qual arriben, tot i que aquesta pràctica encara no és la norma.

Les dades encara són més eloqüents quan es parla de les concessions d'asil. De totes les respostes positives de l'any passat, la meitat les va concedir Alemanya, mentre que Espanya només va atorgar la condició de refugiat a 15 persones (i en va rebutjar 905). “Malgrat que immigració i asil són coses diferents, és cert que les polítiques d'asil haurien d'estar més coordinades a la UE; hi ha països que no estan acceptant la seva part”, considera Richard Youngs, expert de la casa d'anàlisi Carnegie Europe.

Per intentar homogeneïtzar els criteris, Brussel·les va adoptar fa gairebé dos anys un nou sistema comú d'asil que desincentivés les fugides d'un país a un altre en funció del grau de benevolència cap als refugiats. Es tractava d'una exigència dels Estats del nord perquè el sud també s'impliqués en aquests processos. A la pràctica, els Estats no l'han aplicat. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha instat a fer-ho “sense demores”. “Actualment un mateix demandant d'asil pot tenir fins a un 75% de possibilitats de rebre l'asil en un país de la UE i menys de l'1%, amb els mateixos motius, en un altre país”, exposa gràficament Juncker en la seva llista de prioritats per gestionar la immigració.

El que passa moltes vegades és que, si no són detectats en entrar, els estrangers que fugen de llocs conflictius i recalen en certs Estats del sud rebutgen inscriure's com a demandants d'asil. “Ens trobem que a Grècia els agradaria accedir al sistema, però saben que no implica cap benefici perquè de totes maneres viuran al carrer. No hi ha incentius per sol·licitar-ho”, relata Ana Fontal, del Consell Europeu de Refugiats i Asilats. En un cas similar, els socis del nord retreuen a Itàlia que no faci prou per retenir els estrangers que arriben a les seves costes –i que legalment hauran de sol·licitar l'estatus de refugiat a Itàlia– però es desplacen a Estats on la probabilitat de ser acceptats és més elevada.

Els països del sud admeten aquesta bretxa, però argumenten que el fenomen migratori va molt més enllà dels potencials refugiats i que atendre –encara que sigui temporalment– els que arriben en primera instància a les costes italianes, espanyoles o gregues suposa un esforç en el qual el nord amb prou feines participa. A més, molts dels estrangers que hi arriben es queden de forma irregular al seu territori, molt més propici a l'economia i la feina submergides que als Estats del nord. Sense dades que en donin fe, el debat a Brussel·les acaba en gran mesura basat en prejudicis i emocions. “El problema no es pot resoldre només en una part de la UE. Com que els naufragis d'aquesta setmana han estat tan dramàtics, els països del nord s'estan despertant”, confia Richard Youngs, de Carnegie.