Una altra cultura política

La constitució del nou Parlament andalús ha permès comprendre com de difícil serà bandejar la temptació de polaritzar i enfrontar els dos principals partits d'aquest país, PP i PSOE, precisament l'any en què l'existència de forces emergents properes a aquestes en intenció de vot hauria d'obrir pas a una altra cultura política. La multiplicació de cites amb les urnes augura serioses dificultats per garantir la governabilitat, que és l'objectiu final de les eleccions una vegada cobert el de la representativitat.

En el cas d'Andalusia, ja s'han comès dos errors polítics: garreperia i sobreactuació. El Partit Socialista, guanyador de les eleccions, ha donat al Partit Popular, el segon, la mateixa representació a la taula del Parlament que a les formacions minoritàries. I al Partit Popular li ha semblat oportú crear un rebombori per deixar clara la seva protesta. Portar la polèmica fins al punt d'amenaçar amb recursos d'inconstitucionalitat és exagerat. A aquest ritme en aquest país no es podrà fer un pas sense inundar de demandes el Constitucional, una tàctica coneguda d'obstrucció de l'acció política.

El rebombori per la Mesa del Parlament andalús anticipa el que es provocarà amb la formació de Govern. Les forces polítiques han d'administrar els resultats electorals amb respecte a la voluntat dels votants, que han decidit repartir la representació de manera que ningú tingui tot el poder a les mans. Però això no resta ni una engruna de drets als andalusos per a què es triï un president o presidenta. El que no pot es pot fer, ni ha de fer-se, és abocar la comunitat a la repetició de les eleccions en qüestió de mesos.

De les situacions sense majories absolutes, se'n surt de dues maneres: incorporant la cultura del pacte com a sistema normal de resolució de diferències —amb plena transparència sobre les condicions acordades—, o forçant una reforma electoral per convertir el sistema d'elecció en majoritari. Atès que aquesta última implica una alteració radical del principi general de proporcionalitat, practicat des de la Transició, més val acostumar-se a negociar i transigir per resoldre els problemes de governabilitat, sense sotmetre la voluntat dels ciutadans a mers interessos partidistes. I és fonamental recordar que pactar no és cedir, o no només és cedir: és sumar. Si es veu el pacte com una derrota, no s'avançarà mai en la cada vegada més necessària via de la negociació i l'acord.

Tant a les autonomies com als ajuntaments locals, i també al Govern estatal, l'opció més votada té dret a intentar el pacte que completi una majoria suficient o a governar en minoria; i si fracassa en l'intent, és normal que ho intenti una altra. Els càrrecs electes que no vulguin participar en una solució farien bé de retirar-se de la lluita, pel procediment d'abstenir-se. El que no poden ni han de fer és obstaculitzar-ho tot o provocar llargues provisionalitats, tret que pretenguin convèncer-nos que polaritzen i bloquegen per curtesa de mires.