Les llegendes del successor malversador

José María Aznar, en la seva última legislatura al poder, va tenir una xerrada privada amb Rodrigo Rato per saber fins a quin punt volia ser el seu successor al capdavant del PP i el futur president del Govern espanyol, perquè donava per descomptada la victòria del seu candidat en les eleccions del 2004. Va entendre tan clarament que aquesta no era la seva aspiració que ja no l'hi va tornar a oferir, malgrat els rumors i les travesses que van circular l'estiu del 2003 i per a malestar del mateix Rato, que havia reconsiderat el seu rebuig. L'escollit va ser Mariano Rajoy, amb el qual Aznar no va tenir llavors dubtes sobre que continuaria fidelment el seu llegat, tot i que després també el va defraudar. Amb Rato ja intuïa que seria diferent, per moltes raons i per la seva peculiar i forta personalitat. Ho confessa en les seves memòries.

Rato ja s'havia desmarcat molt d'Aznar per les seves posicions crítiques pel que fa a la guerra de l'Iraq, que llavors no va fer públiques, per la seva separació matrimonial i pel seu diferent concepte en els estils de vida. Rato, en realitat, sempre va aixecar suspicàcies en Aznar, el seu entorn i altres dirigents del PP, que llavors el temien i el respectaven per la seva brillantor i ara el menyspreen gairebé sense rubor. Estava acostumat a viure bé i li agradava.

Rato era un pota negra del PP, en realitat d'Alianza Popular, on es va afiliar el 1980. Llavors la seu del partit de Manuel Fraga estava al madrileny carrer d'Emilio Silva. Allà acudien a l'ara repudiat Jorge Verstrynge molts joves de les famílies de la dreta més establerta per iniciar les seves carreres. Rato hi va arribar un dia, amb 31 anys, però s'hi va acostar en el seu Porsche, amb les seves camises de tall italià molt enganxades al coll. Durant una època van ser el seu distintiu.

El 1982 el partit el va desplaçar per competir per primera vegada com a diputat imposat a la província de Cadis. També hi va aparèixer amb el seu Porsche i aquella imatge ambiciosa també va aixecar molta expectació.

A AP i el PP va fer una ràpida i bona carrera per les seves condicions polítiques i parlamentàries, que admetien i valoraven els seus companys i també els seus rivals. Quan Antonio Hernández Mancha es va estavellar i Fraga va assumir el seu sostre, Rato va ser un dels enviats al poble d'estiueig del patró popular a Perbes perquè reconsiderés la seva preferència de partida cap a Isabel Tocino i optés pel jove castellà com el seu relleu. Després, Aznar va nomenar Rato el seu home de confiança al Parlament. Durant una època tots dos van formar un equip que semblava indestructible amb Francisco Álvarez Cascos, ara també caigut en desgràcia, al comandament del partit. Aquells anys gloriosos de triomfs a l'hemicicle, Rato podia citar els periodistes a dinar en un club privat només per a homes del carrer de Cedaceros. Va ser durant aquesta època quan es permetia parlar d'Aznar, en privat, amb certa suficiència. Li semblava un polític més esforçat que amb condicions naturals com les seves.

Al final del mandat Aznar a la Moncloa, Rato va acumular tot el poder econòmic del país, va formar el seu equip com va voler i amb qui va voler, i va situar al capdavant de les principals empreses i companyies privatitzades del país els seus bons amics. Era l'encarnació del que es va anomenar el “miracle econòmic” al qual ara apel·la Rajoy com a aval perquè els electors tornin a confiar en les seves polítiques. Quan Aznar i les seves maneres van provocar el 2004 la inesperada derrota electoral de Rajoy, la sintonia amb Rato ja s'havia perdut però es va licitar, amb l'aliança del nou Govern socialista de José Luis Roldríguez Zapatero, per situar-lo com a director gerent del Fons Monetari Internacional, un càrrec amb categoria i sou de cap d'Estat, però pel qual cal viure diàriament a Washington. Es va traslladar a la ciutat, va llogar un adossat preciós a Dupont Circle, el Chueca de la capital nord-americana, i allà li agradava envoltar-se de gran part del seu exequip econòmic a Madrid. Per aquelles àgapes van passar Ricardo Martínez Rico, exsoci de Cristóbal Montoro a Equipo Económico i exsecretari d'Estat, i també Juan Costa, Juan Chozas, Alberto Nadal i molts altres. Però no es va adaptar bé ni a Washington ni a l'FMI. Alguns responsables del Fons d'aquells temps caricaturitzaven la seva desgana assegurant que en les reunions s'avorria i llegia els diaris.

Va tornar a Madrid però no per fer política. Va demanar a Rajoy la presidència de Bankia i va torçar així la voluntat i els plans d'Esperanza Aguirre, que ho tenia tot preparat per situar en l'extinta Cajamadrid el seu lloctinent, Ignacio González. Es va envoltar d'un equip més de confiança que professional però va pactar moltes mesures i retribucions amb tots els partits i sindicats amb representació a la Caja. Va promoure fusions i va arribar a fer sona la campana a la borsa de Nova York. La crisi bancària va descobrir el pastís, també dels 14 anys de gestió grandiloqüent de Miguel Blesa, l'amic d'Aznar, i després totes les prebendes. Va ser decapitat per Luis de Guindos, enviat per Rajoy i excol·laborador seu.

Ara, als 66 anys, no li truca ningú del PP, ni el valoren, i menys en públic. Només la seva exdona, la seva parella i els seus tres fills, que estan vivint de molt a prop aquest episodi com un drama. L'actiu i icona del PP sembla un infestat: detingut per defraudador fiscal. Només conserva uns quants lleials. Un d'ells ja ni es queixa: “Fa temps que les relacions estan trencades, amb Rajoy i amb els actuals dirigents del PP, que s'estan permetent enjudiciar-lo i crucificar-lo sense escoltar les seves explicacions. Jo, que l'aprecio, d'aquest tema prefereixo ni fer-li preguntes”.