Normalitat o ‘qualunquisme’

El president Rajoy ho va proclamar alt i clar dissabte passat, davant la convenció que presentava el programa per a les eleccions autonòmiques del 24 de maig: el PP és i vol ser el partit dels “éssers humans normals”. Ni el fundador Fraga, ni el fugaç Hernández Mancha, ni el sulfuri Aznar havien arribat mai tan lluny.

La tesi és tan profunda que mereix ser analitzada des de diverses perspectives. La primera és purament quantitativa: si el PP és el partit dels éssers humans normals, aleshores Espanya constitueix un país poblat molt majoritàriament d'extraterrestres o d'individus fora de la normalitat. Perquè fins i tot en els seus moments de màxima esplendor electoral (les majories absolutes del 2000 i del 2011), els de la gavina no han atret més del 44,6% del vot vàlid, que suposa amb prou feines un 30,7% dels electors censats. O sigui, que gairebé 7 de cada 10 espanyols en condicions de votar han negat la seva confiança al PP també quan les circumstàncies els empenyien més a donar-l'hi. Quina caterva d'anormals!

Des d'aquesta mateixa perspectiva, el panorama és encara més inquietant a Catalunya, on Aliança Popular-Partit Popular s'ha mogut durant dècades al voltant del 10%-15% dels vots i, les dues úniques vegades que va superar el 20% (també el 2000 i 2011), no va ser capaç d'atreure més enllà de 13 o 14 de cada 100 electors censats. O sigui, que el ministre Fernández Díaz es queda curt en la seva descripció de la realitat catalana: independentistes, promotors de la confrontació social, filogihadistes... i, a sobre, anormals. Uns tarats, vaja.

Però l'assumpte també té dimensions polítiques, sociològiques i culturals que no poden ser ignorades. Si el PP representa i defensa el cànon de la normalitat, d'això se'n dedueix que tot el que aquest partit fa o diu és rigorosament normal. Per exemple, reunir després de dos anys la seva junta directiva nacional (uns 600 membres) i que cap demani –o tingui ocasió de demanar– la paraula per ratificar, matisar o objectar les tesis de la direcció? Si això és normal, evidentment la immensa majoria de les reunions en aquest país –començant per les juntes de les comunitats de propietaris– xipollegen en l'anormalitat més rude, perquè aquí sí que es demanen paraules, i hi ha debat, i els presidents no es dirigeixen als seus coveïns a través de pantalles de plasma.

El PP pretén superar els reptes electorals que té al davant fent bandera de la seva previsibilitat, de ser un grup de persones comunes i corrents

I, per canviar d'enfocament, ¿és normal que el líder màxim del partit de la normalitat, sent president del Govern en exercici, es comuniqui per SMS amb un presumpte delinqüent per transmetre-li missatges d'ànims del tipus “Tranquil·litat... És l'única cosa que no es pot perdre”, “Luis, res no és fàcil, però fem el que podem” o “Luis, sigues fort”? ¿Mariano Rajoy considera normal que al partit que encapçala des del 2004 els jutges li atribueixin haver-se finançat a través d'una caixa b? ¿Creu que la “gent honrada, que treballa, que es preocupa pel seu país, que sent Espanya”, aquesta gent a la qual va apel·lar dissabte com a paradigma de normalitat, té també, en les seves famílies i en els seus negocis, comptabilitats paral·leles per burlar el fisc i esquivar la llei?

Mirem-ho des d'un altre angle. El PP pretén superar els reptes electorals que té al davant fent bandera de la seva previsibilitat, de ser un grup de persones comunes i corrents, “com tothom”. Ara bé, ¿és previsible, comú o corrent que la líder del PP català per obra i gràcia de Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho, mentre compartia “estones d'oci relaxat” amb el número dos d'un partit rival –així ho va afirmar l'exfutura salvadora d'Espanya i amiga de Jorge Moragas, María Victoria Álvarez, en seu parlamentària– ordís amb la seva partner el penós disbarat de La Camarga? És això propi de gent normal?

Encara que potser el senyor Rajoy ho ignori, la Itàlia de la segona meitat dels anys quaranta, en la ressaca del feixisme i de l'alliberament, va engendrar un moviment i després un partit anomenat L'Uomo Qualunque (L'home corrent). Un moviment de classes mitjanes que va tenir un recorregut curt però –més o menys merescudament– ha deixat, en el llenguatge polític italià i europeu, el concepte de qualunquisme: una actitud de desconfiança respecte de les ideologies i els intel·lectuals, una idea de la cosa pública entesa com a gestió tecnocràtica, una oferta de disminuir la pressió fiscal i una certa apel·lació a l'egoisme dels electors, a les millores materials molt per sobre dels ideals, al “que rigui la gent i que jo vagi calent”.

Bé, doncs llegint el discurs sabatí de Don Mariano i els seus missatges d'aquesta precampanya, m'ha semblat que darrere de les apel·lacions a la normalitat es projecta l'ombra del qualunquisme. O, per dir-ho en termes que a Rajoy i els seus els resulten més familiars, l'ombra d'aquella “normalitat” que Francisco Franco va recomanar a un prometedor visitant d'El Pardo: “Jove, faci com jo, no es fiqui en política”.

Joan B. Culla i Clarà és historiador