_
_
_
_
CRÍTICA | CLAN SALVAJE
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Els quatre-cents mil cops

El segon llarg de ficció del francès Jean-Charles Hue és una obra d'aspror diabòlica, brutal càrrega elèctrica i infraestructura de cinema de guerrilla

Javier Ocaña
Un fotograma de 'Clan salvaje'.
Un fotograma de 'Clan salvaje'.

Si un fill impossible d'Eloy de la Iglesia format en les tècniques del documental i emparat en una cinefília militant amb origen en els gustos més austers i rigorosos del llenguatge cinematogràfic filmés actualment una pel·lícula de quinquis a la deriva, probablement s'assemblaria molt a Clan salvaje, el segon llarg de ficció del francès Jean-Charles Hue. Una obra d'aspror diabòlica, brutal càrrega elèctrica i infraestructura de cinema de guerrilla que il·lustra una nit de gossos, morts i desesperança d'un grup de joves pertanyents a una tribu nòmada; una jornada de gasolina als budells i cables de coure de contraban per venes que, pel que sembla, va ser realment experimentada anys abans pel mateix director i un dels seus protagonistes, intèrprets no professionals que es col·loquen en la pell d'una classe de personatges que no són sinó ells mateixos.

CLAN SALVAJE

Direcció: Jean-Charles Hue.

Intèrprets: Frédéric Dorkel, Jason François, Mickaël Dauber, Moïse Dorkel.

Gènere: drama. França, 2014.

Durada: 95 minuts.

Càmera en mà a pocs pams de les seves criatures, entreveient la seva suor, olorant la seva por disfressada de ferocitat, assaborint la seva tragèdia, Clan salvaje està filmada gairebé en tot moment en lleugers (o grans) contrapicats que marquen les relacions de domini entre els xavals, l'escala de submissió en què han estat (mal)educats des de temps immemorials, sempre al marge de la societat arrelada, aquella que simplement defineixen com "el món dels paios". Aquests yeniches, que no gitanos, encara que amb certa semblança en la seva essència nòmada, són retratats per Hue amb una sistemàtica propera al documental, deixant traspassar a borbollons una violència soterrada que inquieta fins i tot més que la fa explícita, que només apareix en petites dosis. Així, fins a un final en què l'última generació, la que encara es pot salvar de la destrucció, encara que sigui a través d'un cristianisme de tall evangèlic, mira directament a la càmera, com la criatura de Les 400 coups, interpel·lant l'espectador sobre si creu que el miracle encara és possible.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Javier Ocaña
Crítico de cine de EL PAÍS desde 2003. Profesor de cine para la Junta de Colegios Mayores de Madrid. Colaborador de 'Hoy por hoy', en la SER y de 'Historia de nuestro cine', en La2 de TVE. Autor de 'De Blancanieves a Kurosawa: La aventura de ver cine con los hijos'. Una vida disfrutando de las películas; media vida intentando desentrañar su arte.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_