Lliçons de democràcia

Tinc escrit en aquestes pàgines –i ja em perdonareu que m'autociti– que, el dia que hi hagi una clara majoria independentista al Parlament, "una Espanya democràtica hauria d'anar pensant (...) a acollir-se al model canadenc i aplicar els principis de la llei de claredat" (I want to vote, 3/10/2014). Ho continuo pensant, i des d'aquesta posició em permeto fer algunes consideracions sobre el moment democràtic que vivim a Catalunya, a compte de l'enèsim full de ruta pactat per Convergència i Esquerra la setmana passada.

Convé recordar el fet, no per repetit menys rellevant, que fins avui mateix mai hi ha hagut al Parlament català una majoria de diputats de partits que portessin la independència de manera explícita als seus programes. Per aquesta raó no ha existit mai legitimitat política per exigir un referèndum sobre aquesta qüestió, a diferència del que va passar en el seu moment al Quebec o Escòcia. Tampoc no n’hi ha per posar les bases d'un futur nou Estat que, de moment, ningú no ha aprovat crear, de manera que es distreuen tasques i diners públics en la preparació de fantasmals noves "estructures d’Estat", mentre se’n desmunten d'altres ja existents, com la sanitat pública, amb gran alegria d'algunes butxaques privades.

Mas, Junqueras i els principals dirigents dels seus dos partits s'han passat els últims dos anys (bé, els últims mesos, i a la vista de les enquestes, ja no) dient que la independència hauria de ser en qualsevol cas el resultat d'àmplies majories, que, no obstant això, sempre han tingut cura de no quantificar.

Certament, en això s'ha acabat l'ambigüitat, cosa que revela l’engany: segons va afirmar Josep Rull a RAC1 l'endemà de la signatura de l'acord, n’hi haurà prou amb la majoria absoluta parlamentària en les eleccions del 27-S per donar per plebiscitada la independència, cosa que podria arribar a obtenir-se amb només el 45% dels vots emesos. En un altre article vaig escriure que actuar així seria propi de jugadors d'avantatge. Ho continuo pensant sense cap vacil·lació. Una cosa, i ja és molt, és que el meu vot valgui la meitat que el d'un ciutadà de Lleida per decidir el Govern del país, i una altra és que aquest abús s'utilitzi per canviar de país.

Plantejar les eleccions autonòmiques com un plebiscit, però alhora no acceptar que el resultat (sobre si els ciutadans avalen o no la independència) s'ajusti als principis propis d'un referèndum, és a dir, comptar els vots en igualtat de condicions de tots els ciutadans, demostra fins a quin punt el tan trompetejat caràcter democràtic del procés és pura contingència: per Mas i Junqueras això de la democràcia és com una goma que s'estira i encongeix a voluntat i que, arribat el moment de la veritat, es pot passar per l’arc del triomf. Per si no fos poc, aquesta forma de recompte convertiria el procés d'independència de Catalunya en únic al món i en la història: seria la primera vegada que un territori accediria a la independència (guerres a banda) amb un resultat en la votació corresponent inferior a la meitat més un dels vots emesos. Exemplar.

Substituir, al final del tràmit de divuit mesos, un referèndum sobre la independència per una consulta sobre una nova constitució és un frau en tota regla, acompanyat en aquesta ocasió d'un autèntic xantatge als mateixos ciutadans independentistes: o aproves aquesta constitució (hi posi el que hi posi) o impediràs en l'últim moment la proclamació d'independència. Tenint en compte qui hegemonitza l'embull, els independentistes d'esquerres ja poden imaginar-se el plat que els cuinaran i que s’hauran d’empassar els agradi o no.

Posar per escrit que a partir del 27-S, i suposada una majoria independentista al Parlament, s'actuarà al marge del que estableixin la Constitució i les lleis vigents és obrir la capsa de Pandora. Si això val ara per a uns, pot valer en el futur per a uns altres. La llei de la selva. Poc a veure amb la democràcia de la qual els nostres dirigents independentistes ens donen lliçons cada dia.

Més enllà de la destinació final, el nou full de ruta està tan mancat de concreció que és difícil no veure-hi un mer reconstituent per a un moviment que dóna senyals de fatiga, un cop endavant per evitar que el creixent pes social en el debat polític retorni el nacional a uns nivells d’acord amb la importància que els catalans li atorguen en les enquestes quan els pregunten sobre els temes que realment els preocupen.

Torna a ser un exercici de wishful thinking quan no es dedica ni una línia a explicar què es farà quan l’Estat actuï, en el marc de la legalitat, contra cadascuna de les mesures que es prenguin al marge d’aquesta legalitat. I continua amagant als ciutadans una veritat incòmoda: fora d'una consulta acordada, la independència només pot arribar amb uns costos polítics, socials i econòmics que potser molts independentistes no estan disposats a assumir. I per això no s'expliquen.

Francisco Morente és professor d’Història Contemporània a la UAB.