Una immunoteràpia frena el VIH en assajos amb humans

Part de l'eficàcia infectiva del VIH és que ataca, precisament, el sistema immunitari, i aquest es converteix en el caçador caçat. Però aquesta situació pot començar a revertir-se amb assajos com el que ahir va publicar Nature. En aquest petit treball –amb prou feines 29 voluntaris, 17 amb VIH, a part dels estudis previs en ratolins i macacos– es va aconseguir, per primera vegada, una reducció sostinguda (almenys 28 setmanes) del nombre de virus circulant després d'aplicar un tractament, un anticòs monoclonal, que reforça la resposta immunitària de la persona infectada.

Els anticossos monoclonals s'estudien, sobretot, per al tractament del càncer. Bàsicament són molècules que s'uneixen a les cèl·lules, bacteris o virus que cal eliminar i les fan més visibles al sistema immune. És com si enganxéssim uns adhesius fosforescents a un comando invasor perquè les defenses el neutralitzin més fàcilment.

Aquest abordatge ja s'havia intentat anteriorment, però els productes dissenyats no aconseguien una resposta prou forta (els adhesius no es veien bé) o duradora (queien). I això quan no causaven efectes adversos. L'equip que dirigeix Michel Nussenzweig, de la Universitat Rockefeller, ha identificat un producte, el 3BNC117, que té una gran afinitat per la part de la superfície del VIH que s'uneix als receptors CD4 dels limfòcits. Aquestes últimes molècules són el port al qual s'ancora el virus abans de començar la seva infecció, motiu pel qual actuar sobre aquest lligam és un abordatge molt específic.

Els mateixos autors del treball reconeixen que l'estudi és molt petit, però permet obtenir unes quantes conclusions. La primera, que l'anticòs era “generalment ben tolerat en totes les dosis que es van assajar, tant en les persones amb VIH com en les del grup de control”. Realment, aquesta és la fita que un assaig en fase I, la primera de les proves que es fan amb fàrmacs en humans, cerca: demostrar la seguretat del tractament. En aquest cas, es mesuren els efectes adversos. Aquests es classifiquen, per la gravetat, d'1 a 5. Durant l'assaig, que va seguir els voluntaris durant 56 dies, no n'hi va haver de grau 3 o superior.

Però les primeres dades permeten anar més enllà. El que importa d'un tractament contra el VIH, com els antiretrovirals que s'empren actualment, és que redueixin la quantitat de virus circulant (el que s'anomena càrrega viral). En l'assaig es va veure que això succeïa de manera proporcional a la dosi d'anticòs utilitzat, amb reduccions de fins a 100 vegades en la càrrega viral en 28 dies. Però també es va observar que hi havia un pacient que no experimentava cap millora perquè el seu virus ja era resistent al nou anticòs.

Ara caldrà seguir amb l'assaig a una escala més gran i centrant-se a ajustar la dosi més efectiva per aconseguir la reducció més gran possible de la càrrega viral. En cap dels casos de l'assaig es va eliminar el virus circulant, cosa que indica, afirma Nussenzweig, que probablement aquest anticòs monoclonal no s'arribi a fer servir en la pràctica clínica sol, sinó en combinació amb d'altres o amb els antivirals existents. Això és important perquè mentre no s'aconsegueixi eradicar el virus, els afectats hauran de medicar-se durant tota la seva vida. I aquest procés, a mitjà termini, suposa que apareguin virus resistents als fàrmacs, motiu pel qual sempre cal tenir noves famílies de tractaments.

Es tracta d’una prova molt petita, amb només 17 afectats

José Alcamí, de la unitat d'immunopatologia de la sida de l'Institut de Salut Carles III, destaca diverses qüestions del treball. "L'article té molt interès com a prova de concepte, ja que utilitza un anticòs neutralizant d'ampli espectre de gran potència, a diferència dels utilitzats prèviament i, a més, de la seguretat i la recerca de dosi, parteix amb la idea de demostrar no només una neutralització del virus circulant sinó un impacte a mitjà termini", diu per correu electrònic.

Alcamí opina que la pregunta clau és si "els anticossos podrien contribuir al control a mitjà o llarg termini de la malaltia". Això és així pels motius següents: primer, "la producció de dosis d'anticossos elevades és complexa i molt cara"; segon, la seva "vida mitjana és molt curta" i "de fet és la meitat en els seropositius (9 dies) que en els seronegatius (17 dies)"; tercer, l'efecte d'aquests anticossos pot anul·lar-se per la "generació d'auto-anticossos".

A més, l'investigador destaca que aquest treball parteix d'un altre en micos, però que "l'humà és un escenari més dur, ja que la infecció no és clonal com en el macaco sinó per un diversitat de variants [del virus]". "Al meu entendre, el futur d'aquesta estratègia passa per expressar els anticossos en vectors de teràpia gènica mitjançant injecció intramuscular i verificar-ne l'impacte a mitjà termini". Amb això no s'injectarien per via intravenosa els anticossos en si mateixos, sinó els gens que els creen, cosa que permetria una producció sostinguda d'aquests. Però el procés té complexitats afegides. Aquest mecanisme hauria de compensar-se amb "la inclusió de mecanismes moleculars" que frenessin la producció d'anticossos, diu Alcamí, per evitar que el mateix organisme produeixi anti-anticossos.

Andrew Freedman, de la Universitat de Cardiff, és més concís, informa Manuel Ansede: “Aquest és un estudi petit però molt ben portat en 17 pacients amb VIH. No s'ha observat cap resposta en els sis pacients que van rebre les dosis d'anticossos més petites, però 10 dels 11 que van rebre una dosi més elevada van tenir variables, però significatives, reduccions de la replicació viral. Això suggereix que hi ha un efecte real del tractament amb anticossos, però és clar que faran falta assajos més grans abans que aquest tractament pugui utilitzar-se en la pràctica clínica”.