El bipartidisme i les seves ombres

Els ciutadans britànics també estan cansats del bipartidisme. L'alternança entre conservadors i laboristes, sota la impassible mirada de la Corona, ha estat elogiada com a model de bon funcionament democràtic, garantia d'estabilitat i de respecte, element articular de la democràcia més antiga del món. Degudament protegit per un sistema electoral que castigava el tercer en discòrdia, el bipartidisme britànic semblava imbatible. I, no obstant això, està donant els mateixos senyals d'esgotament que en altres països.

Ja en les últimes eleccions, David Cameron va haver d'unir-se als liberals per governar. I aquests no han sortit ben parats de l'invent, precisament perquè el bipartidisme ja estava en crisi i els electors esperaven més de la seva aportació. Però el malestar continua i el mostrari de partits amb opcions d'obtenir representació creix. El UKIP, partidari de la sortida de la Unió Europea, amb un missatge anticasta i amb bones dosis de demagògia sobre la immigració, pressiona des de l'extrema dreta; el Partit Nacionalista escocès, des de l'independentisme, pressiona amb l'arquitectura institucional de l'Estat; i, a l'esquerra, els verds recuperen alè.

Mentre a Espanya part de les elits, tant les polítiques com les econòmiques i les mediàtiques, han reaccionat amb pànic davant l'aparició de Podem, i el PP ha desplegat l'estratègia de la por contra l'amenaça d'un Frente Popular, com si estiguéssim als anys trenta, al Regne Unit han rebut amb naturalitat els nous actors i els dos grans han participat amb naturalitat en un debat electoral televisiu a set, sense vetar a ningú. Per què el bipartidisme està en crisi fins i tot al Regne Unit, que el tenia gairebé com un signe d'identitat?

Sens dubte, cada país té les seves raons pròpies, però es poden assenyalar algunes causes de caràcter general. La primera és el canvi en l'estructura de classes de les societats europees. El bipartidisme era una forma de simplificació que tenia el seu origen en l'oposició entre burgesia i proletariat (o classes populars si es prefereix). Actualment, el sistema de classes és molt més complex i les línies divisòries menys nítides. La crisi va fer desaparèixer la idea d'una immensa classe mitjana, a la qual pertanyia, almenys en les seves fabulacions i desitjos, una gran majoria de la societat. Els treballadors, a partir de la fractura entre integrats i marginats, no sempre comparteixen interessos. I les classes altes han vist com s'escapolien unes elits tan reduïdes com poderoses. El règim bipartidista resulta massa estret per integrar la realitat social i molta gent se sent exclosa.

La segona raó va vinculada a la primera. El bipartidisme s'ha esgotat per falta d'alternatives reals. Les polítiques com a màxim es diferencien en qüestions de cultura i costums, però en matèria econòmica són molt continuistes. La voluntat d'atreure aquesta immensa classe mitjana (que ja no existeix i que potser només va existir en les percepcions d'uns i altres) va fer esdevenir els grans partits cada vegada més semblants.

Al Regne Unit l'apoteosi d'aquesta confusió va arribar amb la figura de Tony Blair i la seva tercera via, que en comptes de ser alternativa a la dreta va acabar practicant un thatcherisme de rostre humà. Allà va començar l'autoimmolació de la socialdemocràcia que, cada vegada més lliurada al mimetisme de la dreta, ha entrat en davallada manifesta a gairebé tot Europa.

En fi, tercera raó o raó pràctica: en un escenari marcat per la falta d'expectatives, molta gent en precari, uns comportaments carregats de complicitat i corporativisme (corrupció i desdeny), han allunyat els polítics tradicionals de la ciutadania. No hi ha res més letal per a una societat que perdre la idea de futur. Amb la crisi, la ciutadania ha reaccionat: reclama atenció i reconeixement. I si els partits tradicionals no l'hi donen, escolta altres veus. El bipartidisme va voler sobreviure neutralitzant i despolititzant els ciutadans, reduïts a homes d'una sola dimensió (l'econòmica), i aquests es resisteixen.

Això no significa que els actors del bipartidisme desapareguin de cop: continuaran pesant i governant, però ho hauran de fer amb més respecte i els serà més difícil extraviar-se en les complicitats corporatives (el club del monopoli del poder) que tant de mal han fet, especialment en països sense tradició democràtica com Espanya.

El bipartidisme venia buscant la indiferència com a forma de relació dels ciutadans amb la política. Una democràcia de baixa exigència, que els partits, sempre respectuosos amb els poders contramajoritaris, feien i desfeien al seu gust i l'activitat política del ciutadà quedava relegada al vot cada quatre anys. Fins que els ciutadans han decidit fer sentir la seva veu, a la vista de les revelacions de la crisi: les deixalles acumulades en les estructures del règim, la incapacitat de controlar els excessos del poder financer i, per tant, de prevenir el desastre, i la impotència per actuar amb criteris de justícia i d'equitat davant una situació d'emergència i fractura social profunda. Per aquí, s'han obert les esquerdes al bipartidisme a Espanya. El cas britànic confirma que no és un fenomen conjuntural ni local i recorda que el respecte democràtic sempre és millor resposta que la desqualificació i la por.