Aquells angles cecs d’un vol

La irrupció dels vols de baix cost al mercat de l'aviació civil ha democratitzat el trànsit aeri. És una bona notícia. Però amb això, els vols han augmentat exponencialment, i se suposa que els protocols de seguretat i l'exigència de professionalitat per part de les tripulacions de les naus ho han fet a la vegada que aquest increment ingent i igualitari. Els instruments de navegació, sobre la base dels vertiginosos avenços de la ciència informàtica, permeten amplis radis d'autonomia de vol als immensos ocells mecànics sobre els quals dipositem la nostra confiança perquè ens traslladin sans i estalvis a les nostres respectives destinacions. I no obstant això, de vegades queda un forat negre que no controlem. El factor humà sobre el qual, a la llarga, es fonamenta tot aquest progrés descrit.

Els pilots són éssers humans. Amb les seves urgències i expectatives quotidianes. Tenen una vida privada, amb els seus problemes com tothom. Precisament això fa que aquest factor humà, que tant intervé en la nostra seguretat quan pugem a un avió, pugui convertir-se en el seu inesperat angle cec. Ho van ser en l'accident que es va produir a l'aeroparc de Buenos Aires el 1999, quan els seus pilots van oblidar configurar correctament l'avió per a l'enlairament. Fins i tot van ignorar, inexplicablement, l'alarma que va sonar en engegar el motor de la nau i que els obligava a avortar el vol sí o sí. També va ser un altre angle cec que els pilots del tràgic vol de Spanair el 2008 no canviessin d'avió (això hauria suposat un gran retard, sobretot per al copilot, que segons consta en les converses gravades havia avisat la seva xicota que arribaria més tard del previst) quan el que pilotaven no oferia dades tècnicament convincents per prosseguir amb la mateixa nau. Això sense comptar que s'havien oblidat de desplegar els flaps i els slats (alerons adherits a les ales dels avions, sense els quals en la posició correcta cap nau pot aixecar el vol).

Els pilots són una part fonamental en tot vol. Si és que no ho són totalment. Ho són tant que fins i tot es podria exigir que durant el temps que dura el vol només pensin en la seguretat dels passatgers (començant per ells mateixos) que transporten (i als qual mai veuen quan pugen). Fins i tot diria que aquesta concentració hauria de ser autoimposada mentre estan a la cabina atenent el control i l'ajustament de tots els dispositius mecànics i informàtics que faran que el viatge sigui segur. Com si només els cabés al cap la seguretat del passatge, com si en les seves vides no hi hagués xicotes ni dones, ni ningú que els esperés; aquesta hauria de ser la seva autoexigència de concentració absoluta. Potser exagero en aquesta matèria. Però convidaria a llegir les transcripcions de converses dels comandants a les seves cabines abans d'enlairar-se. Pel que fa a aquells accidents, fa veritable paüra el grau de desconnexió entre el que feien, o no feien, per enlairar-se i les preocupacions personals que els ocupaven el cervell i el cor gairebé al cent per cent.

Quan pugem a un avió, el primer que veiem és el somriure de l’hostessa que ens rep mirant-nos a la cara

Pujar a un avió no és com pujar a l'autobús que ens porta a casa o a la feina, encara que vulguem convèncer-nos que és gairebé el mateix. I malgrat que les estadístiques, tan convincents quan comparen el saldo de víctimes aèries amb les de transport terrestre, intentin buidar aprensió qualsevol humana. Solcar els cels no és aquesta còmoda rutina que ens hem convençut que és. Quan veig un executiu que embarca amb la maleta de rodetes i l'ordinador tinc la impressió que ho fa amb la mateixa indiferència amb què pujaria al taxi que el portarà ràpidament a una cita de feina impostergable. I no deixa de sorprendre'm veure'l desconnectar mecànicament el mòbil, un segon després de xiuxiuejar: “De seguida ens veiem, amor”.

Però recuperem la imatge de l'autobús. Generalment, quan s'hi puja s'estila saludar el conductor o la conductora. Arrenca i el primer que veiem és l'atenta mirada del xofer controlant que ningú es quedi enrere. Qui vol el saluda i, qui no vol, no, depenent del major o menor grau d'atenció que practiquem amb les persones que no coneixem però a les quals hauríem de demostrar que sabem que existeixen (i fan una feina que influeix en el nostre bé).

Quan pugem a un avió, el primer que veiem és el somriure de l'hostessa que ens rep mirant-nos a la cara. Hauria Andreas Lubitz (amb tot el seu enigmàtic quadre mental i físic pressionant-lo com una mortífera espasa de Dàmocles) estavellat l'avió si hagués estat ell qui hagués rebut la mare amb el seu fill petit, els adolescents que tornaven exultants a casa, els industrials, els enginyers i aquella esperançada parella que s'acabava de casar? Si els hagués mirat als ulls, com ens mira el conductor de l'autobús, s'hauria atrevit a arribar al més atroç que es pot arribar com va arribar ell?

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.