Les petites coses de la Margot

Els grans de debò són els déus de les petites coses. De la naturalitat i de la senzillesa. Al funeral de Margarita Rivière, al tanatori de les Corts de Barcelona, hi havia aquest matí tres generacions de gent de la cultura i del periodisme, un viatge del palau a les cabanyes en aquests temps convulsos de la professió i de la vida tota, aquesta que ella diagnosticava amb tanta franquesa com encert en els seus articles i llibres. Hi havia els escriptors Pere Gimferrer i Eduardo Mendoza, el pintor Joan Pere Viladecans, els editors Daniel Fernández, Jorge Herralde, Anna Monjo i Núria Tey, però també la jove Sandra Ollo, ara al capdavant d'Acantilado/Quaderns Crema. I els periodistes Enric Sopena, Pere Oriol Costa, Josep Maria Casasús, Maria Eugènia Ibáñez o Jaume Figueres, dels seus inicis en la professió a les capçaleres del Grupo Mundo, el Diario de Barcelona i El Periódico. També Lluís Foix. Però al seu costat, els Enric González, Sergio Vila-Sanjuán, Josep Carles Rius… i més recentment, els que són a prop dels 40, com Marc Vidal, però potser simbolitzats en Antonio Lozano: “Li vaig passar un currículum en la meva època de becari i es va preocupar perquè arribés on ella creia”, rememora avui un dels col·laboradors de l'àmbit de la cultura de La Vanguardia.

Tot això era també Rivière, detalls, com el de deixar escollida divendres passat, quan sentia ja la mort a tot just 48 hores, la música del seu comiat (una de The Beatles; el My Sweet Lord de George Harrison; un góspel d'Elvis…). “És una cerimònia civil, com volia la Margot”, ha aclarit el seu marit, Jorge de Cominges, que tancava les seves Memorias de un extraño dient: “Casar-me amb ella ha estat el més intel·ligent que he fet a la meva vida”, com recordava als presents. En aquest clima –malgrat les més de 200 persones i la presència de l'alcalde de la ciutat Xavier Trias–, col·loquial, proper, potser per intentar treure, en va, el dolor de l'absència, ha reconegut que la seva Margot “tenia alguna cosa de Paco Umbral, aquest de ‘Jo he vingut a parlar del meu llibre’… Per això crec que no va voler morir fins després de presentar el seu últim, Clave K; ella, al final, no hi va poder anar: va enviar un missatge audiovisual, i l'endemà ja va dir que no podia més i que no volia que la recordéssim morint a casa i va optar llavors per anar a l'hospital”.

Rivière marxava en una caixa de color pi. Sense cap ornament. Senzillíssima

“No, al llibre deies que casar-te amb ella era una de les coses més intel·ligents que havies fet… Però és ara que dius la veritat”, va puntualitzar amb afecte Xavier Vidal-Folch, amic i company de Rivière a les pàgines d'EL PAÍS. Sempre parlant d'ella en present, Vidal-Folch va viatjar, esclar, a “les petites coses de la Margot”; per exemple, aquestes llibretes seves tipus quadern “on, amb aquesta envejable lletra rodona, ho anotava tot”. Telèfons, referències bibliogràfiques, pàgines maquetades del diari, frases o cites concertades amb insignes de la cultura i la ciència, les notes per a les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona, alguna anotació per a un discurs europeista d'Estat, les premisses del contracte del becari… Altre cop, de palaus i cabanyes. “Hi érem tots i tot. Margot: ets gran perquè fas grans les coses petites: per les primeres, t'admirem; per les segones, t'estimem”, va tancar la llibreta Vidal-Folch.

La Clara, la nena que era a la panxa de la seva mare quan va entrar a El Periódico (com el seu germà Hugo ho havia estat abans quan va debutar a Diario de Barcelona i, esclar, tots dos avui són periodistes), va començar a evocar la seva mare amb la veu trencada, recordant que se'n va anar tal com era, hiperactiva, escrivint l'article tot just quatre dies abans de morir, amb poques forces, fent-la trucar per dir que el text aquell dia ja no arribaria a EL PAÍS, “però després, traient forces de no sé on, canviant d'opinió i acabant-lo”, sempre “decidint-ho tot, incloses les cançons… però no volia ni li feia falta res més, ens deia que moria en pau i satisfeta amb la vida; curiós, com ens passem la vida angoixant-nos, però ella moria sense cap por”.

Ja entre plors incontenibles, recordava la filla el reguitzell de projectes de la seva mare que ja no es podrien acabar, com aquest llibre que hauria fet “amb els infermers i metges de les cures pal·liatives”, o veure néixer les seves nétes, la Greta (al juny) i la Rita (a l'agost). El góspel de fons va fer empassar saliva i fer caure més d'una llàgrima. Abatiment en l'ambient. De Cominges ha hagut de comunicar el que era obvi: l'acte havia finalitzat. Rivière marxava en una caixa de color pi. Sense cap ornament. Senzillíssima. Les petites coses de la Margot.