La centralitat del catalanisme

Un element constant a Catalunya des de fa dècades gira entorn del que es pot denominar l'argument de la centralitat del catalanisme. L'historiador Xavier Domènech ha dit que el catalanisme ocupa un lloc tan central en l'escenari polític que qualsevol actor que pretengui implementar un projecte transformador no el pot esquivar. Tal com ho formula Domènech, l'argument de la centralitat sembla que només està vinculat als projectes transformadors o emancipadors. Malgrat això, no hi ha cap raó ni històrica ni sociològica per pensar que el catalanisme no seria un pas ineludible també per a un projecte polític conservador que anheli el poder. És més, des del punt de vista històric, si ens fixem en tots els governs catalans des del retorn de la democràcia, podríem dir que va ser precisament el del tripartit d'esquerres, per la presència majoritària del PSC, el menys catalanista. I, correlativament, els governs més catalanistes, i que han durat més temps, han estat conservadors.

Això no desmenteix la tesi de Domènech, ja que fins i tot el govern menys catalanista també va ser catalanista –tret per als puristes, òbviament–, però no ho fa únicament en virtut de la tolerància semàntica que, almenys fins fa poc, admetia el terme catalanisme.

Dic fins fa poc perquè en els últims tres o quatre anys, l'argument de la centralitat és invocat amb un contingut semàntic diferent. Per molts independentistes, la centralitat de l'opció catalanista s'ha desplaçat des del federalisme –l'autonomisme, l'única concepció amb arrels catalanistes que ha conegut el món real, sembla que va quedar fora de la foto fa molt de temps– cap a l'independentisme. Així doncs, alguns dels referents mediàtics de l'independentisme solen plantejar l'argument més o menys de la següent manera: “Atès que la centralitat del catalanisme s'ha mogut des del federalisme cap a l'independentisme, tota força que s'autodenomini catalanista ha de virar cap a l'independentisme”.

Aquest argument és, crec, fal·laç perquè pressuposa que centralitat equival a bondat o validesa política. Però que una cosa sigui central, és a dir, que sigui majoritàriament compartida, no implica necessàriament que s'hagi de dur a terme. En altres paraules, que una idea es converteixi en una idea central no vol dir que sigui necessàriament bona. Exemples de centralitat d'idees polítiques nefastes n'hi ha a dojo, per desgràcia, en la història. Amb això no estic insinuant que l'independentisme sigui una idea nefasta; l'única cosa que dic és que l'independentisme no passa a ser una idea bona pel sol fet d'haver-se convertit en una idea central.

Mentre ser catalanista volia dir diverses coses alhora, ICV va tenir pau interna

Porto a col·lació aquesta qüestió arran del lloc que ocupa ICV en l'actual tessitura política. ICV no ha estat mai, almenys obertament, un partit independentista fins que l'independentisme va dotar de contingut la centralitat del catalanisme. Però quan passa això? Quan Convergència, amb totes les ambigüitats que la caracteritzen, fa que així sigui.

La lectura que això té per als seus votants, especialment per a aquells que provenen de la seva tradició més esquerrana, és més aviat estranya: quan Convergència, l'alumne mediterrani més avantatjat de Merkel, dóna el tret de sortida a l'independentisme, llavors ICV, o almenys una part d'ICV, també abraça la possibilitat independentista. (Algú podria replicar que ICV s'adscriu a l'independentisme quan la societat comença a ser independentista; això és cert, però la centralitat política del catalanisme no és independentista fins a l'abraçada constitutiva de Convergència). Des del punt de vista temporal, l'abraçada independentista d'ICV coincideix amb l'abraçada independentista de Convergència. Per descomptat això no significa que el segon sigui causa del primer. Però una impressió que pot quedar sobre aquest tema és que l'afinitat sobre la qüestió independentista està entrellaçada no només temporalment. Observeu que aquesta lectura no afecta ERC o la CUP, ja que aquestes formacions eren independentistes molt abans que Convergència fes el gir almenys retòric. Mentre ser catalanista volia dir diverses coses alhora, ICV va tenir pau interna. Quan ser catalanista va passar a significar, gairebé en exclusiva, ser independentista, a ICV, i també al PSC, la pau interna es va esfondrar.

Una qüestió controvertida és si l'independentisme divideix els catalans. El que sembla segur és que l'independentisme divideix l'esquerra (i en molta menor mesura –estic pensant en part d'Unió– també la dreta; el PP no ha estat mai catalanista). Per això, el catalanisme serà ineludible per a qualsevol projecte d'esquerres mentre sigui legítim viure el fet català de diverses maneres, és a dir, mentre catalanisme sigui un terme el significat del qual admeti diferents famílies culturals i polítiques. Quan el catalanisme és entès només en termes d'independentisme, el projecte d'esquerres s'esquerda. Això no és només una lamentatio; és, primer de tot, un fet.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic