PP: renovació total o tancament

Algú creu que després que el jutge Ruz hagi descrit com el PP ha estat enganyant l'Agència Tributària durant 18 anys, i de passada els electors, i com gran part de la seva direcció, inclòs el seu president actual, cobrava en negre part del sou, pot tornar-se a presentar a les eleccions com si res? Algú creu que un partit amb responsabilitats directes en escàndols com els casos Gürtel de Madrid, Balears, València, i Bankia està en condicions de tornar a demanar el vot com si res hagués passat?

Pot ser que sí, que hi hagi qui ho creu, i fins i tot al pas que va és possible que el PP concorri en aquestes condicions a les eleccions del 24 de maig. Hi ha exemples de coses relativament semblants. Sense anar més lluny, i per citar només un cas, la desesperada fugida cap endavant d'un Silvio Berlusconi embolicat també en una immensa trama de corrupcions mostra que és possible aguantar anys i anys, si es tenen ressorts de poder econòmic i mediàtic suficients. Al cap i a la fi, molts són els electors de dretes que voten dretes encara que vagin mal dades. 

El trist final de la trajectòria de Berlusconi serveix també, malgrat tot, per mostrar que per molta resistència i moltes complicitats que es tinguin, hi ha mals que no tenen remei. I que quan s'ha perdut tota credibilitat política i moral, com passava amb Berlusconi i com és el cas del PP, no hi ha altra sortida per a escàndols d'aquesta magnitud que la liquidació del partit. Tancar-lo i substituir-lo per un altre. Amb dirigents no tacats pels excessos de l'etapa present. Tot el que no sigui això seran arranjaments insuficients, agonia.

La superació de la crisi de la dreta espanyola només serà possible, real, amb un reconeixement de la veritat i no mitjançant mitges excuses del tipus “vaig confiar en qui no havia de”, sinó amb l'assumpció d'almenys aquesta mateixa part de la veritat que ja està escrita en les interlocutòries judicials. Des del punt de vista penal, els tribunals diran el que sigui sobre el finançament de el PP i els múltiples casos de corrupció que els seus afiliats i dirigents de màxim nivell han protagonitzat a Espanya durant els últims anys. Però això, tot i que és important, no és el més decisiu. El més rellevant des del punt de vista polític i social és que, a hores d'ara, té més credibilitat, molta més, l'extresorer Bárcenas quan explica com es pagaven els sobresous i com els cobraven els dirigents del PP, inclòs el president del partit, que el que ha desmentit del mateix Rajoy i els seus col·legues.

El més rellevant des del punt de vista polític i social és que, a hores d’ara, té més credibilitat, molta més, l’extresorer Bárcenas

Les instruccions judicials han posat al descobert amb suficient claredat gestions, comportaments mafiosos i immorals que, amb independència de la qualificació penal que en el seu moment mereixin, són socialment inacceptables, políticament inhabilitants. Eren un segon nivell operatiu, submergit, opac, però tan estès perquè la direcció sencera d'aquest partit hagi quedat desqualificada. Pels escàndols protagonitzats i per la tolerància o ignorància mostrada davant els protagonitzats per afiliats. Ha perdut tota presumpció de fiabilitat.

Reconèixer la veritat és l'única cosa que pot canalitzar una crisi com aquesta. Una bona part de la veritat consisteix que, per raons que òbviament serien de gran interès sociològic precisar sistemàticament, un dels dos grans partits de govern a Espanya durant aquesta etapa democràtica ha caigut en una deriva d'amoralitat que li ha permès muntar-se sistemes il·legals de finançament i, com acostuma a passar en aquest tipus de situacions, això ha estat utilitzat per molts dels seus dirigents per llançar-se a la creixença econòmica personal mitjançant pràctiques corruptes, gairebé sempre abusant de la condició d'administradors de pressupostos públics en comunitats autònomes, ajuntaments i diputacions.

Però, canalitzar cap a on? El càstig electoral recentment rebut pel PP a Andalusia apunta a una direcció. El partit de Rajoy ha perdut mig milió de vots i el més probable és que això marqui tendència. Si concorre a les eleccions del maig sense haver afrontat la seva situació, i si després va a les eleccions legislatives amb Rajoy com a candidat, és perfectament versemblant que la tendència apuntada a Andalusia es mantingui i fins i tot s'aprofundeixi.

L'atac de pànic que l'eclosió de Podem en les eleccions europees del maig del 2014 ha provocat a les dretes d'aquest país no es deu només a la inesperada potència del desafiament, sinó a la consciència que el PP és un adversari inerme, amb peus de fang, davant qualsevol alternativa que denunciï l'enorme podridura que el corca. D'aquí l'alleujament amb què va ser rebut el partit d'Albert Rivera. N'hi ha prou amb llegir els elogis que algun dels fundadors de Ciutadans dedica aquests dies a la política econòmica de Rajoy per adonar-se que la dreta espanyola ja disposa d'un recanvi. Ara hi ha una altra dreta a mà. És una novetat.

Una altra cosa és si el recanvi, que de moment ha servit a Andalusia com a tallafocs davant Podem, és suficientment madur i operatiu per a una tasca d'aquesta magnitud.