Les claus de la negociació nuclear amb l’Iran

Després d'una dècada de reunions per mig món entre representants de l'Iran i de les grans potències, les negociacions sobre el programa nuclear d'aquest país estan entrant en el que s'espera que sigui la recta final. Encara que els implicats es van donar de termini fins al 30 de juny que ve, quan van fixar aquesta data el novembre passat van deixar clar que, si no eren capaços d'aconseguir un acord marc per al 31 de març, difícilment podrien concloure tots els detalls tècnics en els tres mesos següents. Aquestes són les claus per entendre el procés en curs.

Quin és el problema?

L'estiu del 2002 es va descobrir que l'Iran tenia des del 1984 un programa nuclear secret, al marge de les inspeccions de l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA), a les quals es va comprometre com a signant del Tractat de No-Proliferació (TNP). A causa de la desconfiança internacional en referència al règim sorgit de la revolució del 1979, la sospita immediata va ser que la República Islàmica tractava d'aconseguir armes nuclears, una cosa que els seus portaveus sempre han negat. Els Estats Units, la Unió Europea, Israel, els països àrabs i la resta dels veïns de la República Islàmica (fins i tot els qui mantenen bones relacions com Rússia i la Xina) volen evitar aquesta possibilitat i el risc de proliferació que comportaria.

En què consisteix la negociació?

Inicialment, es pretenia que l'Iran suspengués l'enriquiment d'urani, que és l'eix del programa atòmic. Aquesta activitat permet tant produir combustible nuclear per alimentar una central elèctrica com material fisible per a una bomba. Teheran sempre ha defensat que el TNP li dóna dret a produir el seu propi combustible nuclear (cosa que inclou enriquir urani), però ha rebutjat controls més enllà d'aquest tractat (com la ratificació del protocol addicional) per tranquil·litzar els que sospiten de les seves intencions. A més, els inspectors de l'OIEA van trobar rastres d'experiments incompatibles amb un projecte civil que els responsables iranians no han arribat a aclarir del tot.

Amb el pas del temps, i davant la constatació que les sancions internacionals no aconseguien frenar l'obstinació de la República Islàmica, l'objectiu s'ha transformat a aconseguir que aquest país accepti limitacions temporals al seu programa, de manera que, si decidís fabricar una bomba, necessiti almenys un any per fer-ho i la comunitat internacional tingui temps de reaccionar. A canvi, obtindrà un aixecament progressiu de les sancions econòmiques i financeres que li ha causat el seu reiterat incompliment de les resolucions de l'ONU que li exigien el cessament de l'enriquiment.

Quins països hi estan involucrats?

Al principi, va ser una troica europea, formada pel Regne Unit, França i Alemanya, la que va intentar evitar que l'OIEA portés el cas iranià al Consell de Seguretat de l'ONU. Posteriorment, es va ampliar la negociació per incloure els Estats Units, la Xina i Rússia, que, amb el Regne Unit i França són els cinc membres permanents d'aquest Consell i també els únics països reconeguts com estats amb armes nuclears. D'aquí, que els europeus tendeixin a referir-se al bloc que negocia amb l'Iran com Grup 3+3 i Washington opti per Grup 5+1.

Per què els està costant tant temps?

Per la desconfiança recíproca entre l'Iran i Occident, molt particularment els EUA, que no té relacions diplomàtiques amb la República Islàmica des de la presa de la seva ambaixada a Teheran al principi de la revolució. Aquest obstacle va quedar clar molt ràpid: la troica europea va aconseguir que l'Iran suspengués voluntàriament “totes les seves activitats de conversió d'urani” a final de novembre del 2004, no obstant això, no va aconseguir el gest de Washington que esperaven els iranians. Des de llavors, les reunions nuclears van ser més un esforç europeu per mantenir obert el diàleg amb Teheran que una negociació veritable. El factor polític es va tornar a fer evident el novembre del 2013, quan es va anunciar el “pla d'acció” sota el qual s'ha arribat a la recta final actual.

Què han aconseguit fins ara?

Moltes coses en termes psicològics, i poques mentre la bona voluntat mostrada per les parts no es tradueixi en un document signat. La imatge del secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, al costat del ministre d'Exteriors iranià, Muhammad Javad Zarif, va trencar un tabú als respectius països després de tres dècades llargues sense relacions diplomàtiques. Ara sí que les negociacions eren creïbles i s'asseien a la taula els principals afectats. Però no podia ser fàcil. Tots dos s'enfrontaven a poderosos interessos oposats a l'acostament, dins i fora.

Tot i així, en la recta final Zarif ha declarat que “estan resoltes el 90% de les qüestions tècniques”, i Kerry ha assegurat que ha arribat “el moment de prendre decisions clau”. És a dir, que més enllà de consensuar quant urani podrà produir l'Iran, en quantes centrifugadores, el nivell de vigilància i fins quan, és una qüestió de coratge polític, de sacrificar un tros d'orgull nacional a canvi de posa fi a les duríssimes sancions que castiguen la seva economia i la marginació de la comunitat internacional.

En aquests 18 mesos, els negociadors han aconseguit consensuar un compromís que redueix a un 40% l'actual capacitat nuclear de l'Iran. No obstant això, els seus negociadors rebutgen que l'aixecament de les sancions es vinculi al compliment de successius punts decisius en el camí i fins a l'últim moment estan intentant l'anul·lació immediata de les sancions a la signatura del pacte.

Què canviarà si aconsegueixen un acord?

En el context més immediat, la percepció de l'Iran com un país que se salta les normes internacionals i, sobretot, la seva obertura a les inversions i negocis estrangers. No es tracta només del petroli, les instal·lacions del qual experimenten tres dècades llargues d'endarreriment per la impossibilitat d'accedir a tecnologia amb patents nord-americanes. A més de ser el país amb les quartes reserves més grans conegudes, els seus 78 milions d'habitants el converteixen en un suculent mercat per a les empreses occidentals i hi ha demanda interna per a productes de qualitat que resultaven difícils o molt cars d'aconseguir a causa de les sancions.

A mesura que avanci el procés de verificació i l'Iran perdi el temor al fet que l'únic objectiu dels EUA era el canvi de règim, l'eventual aproximació dels dos països ajudarà a solucionar, o almenys a contenir, els nombrosos problemes que afecten el Pròxim Orient. Des de la guerra civil a Síria fins al problema palestí, passant per l'Iraq, el Líban o el Iemen, la tensió pot reduir-se considerablement si deixen d'usar-se com a armes llancívoles. Però això no serà automàtic, ja que el recel que l'acord desperta entre els països àrabs, començant per l'Aràbia Saudita, i a Israel, fan témer intents de sabotatge.