Música al jardí nocturn

A l’Arts Santa Mònica de Barcelona es pot veure aquests dies una exposició que segur que si hi van no l’oblidaran en molt de temps. Està realitzada per CaboSanRoque, parella de músics performers formada per Laia Torrents i Roger Aixut, una enginyera i un arquitecte. En aquesta vida veiem moltes exposicions, però n’hi ha algunes que resulten especials i innegablement memorables. Perquè una exposició sigui memorable crec que s’ha d’ocupar d’alguna cosa que es trobi a certa distància de la nostra activitat habitual i tenir relació amb el que fem, però no pertànyer exactament al món que ens ocupa. Òbviament depèn de nosaltres que hi trobem o no la relació, i aquesta és justament la qüestió.

Probablement aquesta exposició, que resulta complicada de classificar, ens pot parlar a tots i dir a cadascú alguna cosa diferent, imagino que el Sermó de la Muntanya devia ser alguna cosa semblant: senzillament inspirador per a cadascun. Uns la veuran com una col·lecció d’artefactes; d’altres, com bé apunta Moisés Puente —cocomissari de l’exposició—, la veuen com una col·lecció de sons, ja que els artefactes són en realitat instruments (encara que les seves definicions són dignes de Georges Perec).

Hi ha exposicions en què la reunió de peces no té més sentit que si estiguessin en un magatzem i tan sols se salven per la intervenció d’algú que les classifica per estils o èpoques. En altres, les peces ens captiven per si soles, sense més argument. Però algunes altres hi afegeixen el fet de crear, entre totes les peces, una nova entitat, per acabar formant una col·lecció que té sentit pel seu argument comú, pel relat que construeix. Aquesta és així.

En aquest cas, el conjunt és una delícia inventada. Les peces convertides en instruments són fascinants per si soles, però juntes prenen un nou sentit. La novetat és que, pel fet de produir sons, les peces dialoguen, en sentit literal. Els instruments estan fets amb els objectes més diversos: bobines, llaunes vàries, martells de piano, cassoles, bidons, embuts, ampolles, envasos metàl·lics premsats, tambors o restes d’un compressor. Màquines i instruments diferents desfets i tornats a refer per a una altra utilitat. A més, es mouen i semblen estar vives, tenen llums, i aquestes subratllen el diàleg. I, per si fos poc, el públic acaba formant part del conjunt afegint els seus moviments a la sala en reaccionar amb els sons i les llums.

En algunes instal·lacions semblants que recordo, el públic assisteix amb diferents actituds. Amb l’actitud de Woostock, per exemple, es veien les màquines de Tinguely als anys setanta, o, més contemporàniament, una mica espantats a la instal·lació del Taller Clandestí de Malachi Farrell al Pompidou, o davant de la Killing Machine de Cardiff i Bures Miller que vam poder veure fa uns anys al Macba. Però en la que ens ocupa la sorpresa era palpable, i ens fa entrar en un estat en el qual és evident que et falten sentits per copsar-ho.

La sala, no molt gran i a les fosques, ajudada per les formes dels artefactes disposats al costat de la sala i per la mateixa foscor, sembla un petit jardí fantàstic. Els artefactes semblen arbres, arbusts i plantes, amb fulles i branques metàl·liques. Hi ha testos amb cintes mètriques grogues, arbres amb fruits que són làmpades convertides en altaveus esquitxats amb ocells engabiats que ajuden a imaginar un jardí d’animals i plantes, amb cuques de llum, cargols inventats i ocells, fins i tot de vegades sembla convocar la tempesta i els llampecs.

Habitualment les deixalles s’utilitzen per recrear un art apocalíptic, però no podíem imaginar que es poguessin incorporar les deixalles per fer una cosa tan delicada; probablement es deu al fet que en un jardí no hi ha plantes dolentes, perquè el bon jardí ho incorpora tot. Citar aquí el jardí no és casual; té una certa similitud amb la idea de col·lecció. Un jardí no és un viver, de la mateixa manera que una reunió d’instruments no fa necessàriament una orquestra, ni un conjunt d’objectes una col·lecció: diem col·lecció al relat que atorga sentit als objectes. Vagin a veure aquesta exposició; després de l’afer Macba, es reconciliaran amb els artistes, amb la bellesa i amb la llibertat d’expressió.